Charles Dickens va escriure una de les seves obres més conegudes, el conte de nadal, ja fa 178 anys. Una novel·la de caire realista amb pretensions moralitzants en les que un esquerp i avar empresari acaba essent posseït d’una manera al·legòrica per l’esperit nadalenc i això l’acaba fent canviar d’actitud davant la vida i dels altres.
Per a fer-ho, Dickens, feu que el protagonista, Ebenezer Scrooge, fos visitat per tres fantasmes: el del nadal del passat, el del nadal del present i el fantasma del nadal del futur. Aquestes visites del més enllà, com un revulsiu inesperat, acaben canviant del tot a l’avar capitalista.
Aquella història, tan reproduïda, explicada i interpretada al llarg dels últims dos segles continua essent viva i tan vàlida com quan l’autor britànic hi va posar la tinta. Qui més qui menys s’ha sentit Scrooge algun cop a la vida i tots i cadascun de nosaltres, de ben segur, li posaríem aquest nom a algú del nostre entorn. Aquell cunyat malhumorat, el cap que ens fa quedar fins les tantes a acabar la feina, l’àvia estressada que maleeix les festes perquè se li fa una muntanya cuinar per tanta gent, el cosí que no te ganes de veure’s amb els altres cosins, i així un llarg etcètera.
El cas és que Dickens segurament mai va pensar que fins i tot un moviment polític com l’independentisme pogués tenir els seus propis Scrooge. Només cal obrir twitter una estona per adonar-se que n’hi ha uns quants, sortosament no en són masses però fan molt de soroll i tenen la capacitat de fer encomanar el desànim entre les files. Qualsevol piulada dels líders és contestada immediatament per desenes d’improperis i d’insults, sovint sense solta ni volta. La crítica per la crítica. I gairebé sempre, important ben poc el què es diu i sí molt el qui ho diu.
Seria bo que els fantasmes de Dickens els fessin una visita, el del passat els hi mostraria com no fa tan de temps els independentistes eren quatre gats i no somiaven, ni de lluny, en créixer tan ràpid i esdevenir majoria parlamentària.
El del present els posaria al davant d’un mirall i probablement transportaria molts dels anomenats turbopatriotes a parts del país -a on es concentra la major part de la població del Principat- en les que arriba molt més el discurs que ens fa útils i que parla dels drets de les persones que no pas els símbols i les banderes. L’Espectre del futur els submergiria en una distòpia en la que l’extrema dreta ha arrasat amb tot i, com en el franquisme, durant dècades els pocs que aixequen el cap són purgats del sistema, no en quedaria res de les indignacions miserables i petites del dia a dia del Twitter i tot semblaria irrisori al costat de la dissort que contemplarien.
De ben segur que molts, malgrat el viatge espiritual, continuarien pensant el mateix -no en va, més d’un, és més Scrooge per interès espuri que no pas per convicció- però potser d’altres es contagiarien de l’esperit nadalenc que també feu del protagonista del conte de Charles Dickens algú més constructiu i, sens dubte, també més feliç.
