Continuació de l’entrevista al Papa Francesc per Antonio Spadaro

“Hauríem de passar a parlar de cinema. La Strada de Fellini és potser la pel•lícula que més m’ha agradat. M’identifico amb aquesta pel•lícula, en la qual hi ha una referència implícita a sant Francesc. Després crec haver vist totes les pel•lícules d’Anna Magnani i Aldo Fabrizi quan tenia entre 10 i 12 anys. Una altra pel•lícula que em va agradar molt va ser Roma città aperta. La meva cultura cinematogràfica la dec sobretot als meus pares, que ens portaven molt sovint al cinema”

 

“En general puc dir que m’agraden els artistes tràgics, especialment els més clàssics. Hi ha una bella definició que Cervantes posa en boca del batxiller Carrasco fent l’elogi de la història de don Quixot: ‘Els nens la porten a les mans, els joves la llegeixen, els adults l’entenen, els vells la elogien’. Aquesta pot ser per a mi una bona definició del que són els clàssics”.

 

M’adono que m’han absorbit totes aquestes cites del Papa i que desitjaria entrar en la seva vida per la porta de les seves preferències artístiques. Seria, imagino, un llarg itinerari. Inclouria el cinema, des del neorealisme italià al Festí de Babette. Em vénen al cap altres autors i altres obres que ell ha citat en altres ocasions, potser menors o menys conegudes o de caràcter local, del Martín Fierro de José Hernández a la poesia de Nino Costa, a El gran èxode de Luigi Orsenigo. Penso també en Joseph Malègue i José María Pemán. I òbviament en Dant i Borges, però també en Leopoldo Marechal, l’autor d’Adán Buenosayres, El banquete de Severo Arcángelo i Megafón o la guerra.

 

Penso en Borges perquè Bergoglio, llavors professor de literatura als vint-i-vuit anys al Col•legi de la Immaculada de Santa Fe, el va conèixer personalment. Bergoglio ensenyava els dos últims anys del liceu quan va iniciar els seus alumnes en l’escriptura creativa. Jo mateix he tingut una experiència semblant a la seva quan tenia la seva edat, en l’Istituto Massimo de Roma, fundant BombaCarta, i la hi conto. Al final demano al Papa que em narri la seva experiència.

 

“Va ser una cosa una mica atrevida –respon–. Volia trobar la manera  que els meus alumnes estudiessin El Cid. Però als nois no els abellia. Em demanaven llegir García Lorca. Llavors vaig decidir que estudiessin El Cid a casa i que a classe jo parlaria dels autors que els agradaven més. Naturalment els nois volien llegir obres literàries més ‘picants’, contemporànies, com La casada infide, o clàssiques, com La Celestina de Fernando de Rojas. Però llegint aquestes coses que els resultaven llavors més atractives, agafaven gust a la literatura i a la poesia en general, i passaven a altres autors. I a mi em va resultar una gran experiència. Vaig poder acabar el programa, encara que de forma no estructurada, és a dir, no segons l’ordre previst, sinó seguint el que anava sorgint amb naturalitat a partir de la lectura dels autors. Aquesta modalitat se m’acomodava molt bé: no era del meu grat fer una programació rígida, a tot estirar conèixer, sobre si fa no fa, on volia arribar. I llavors vaig començar a fer-los escriure. Al final vaig decidir demanar a Borges que llegís dues narracions escrites pels meus nois. Coneixia la seva secretària, que havia donat classes de piano. A Borges li van agradar moltíssim. I em va proposar redactar la introducció d’una recopilació”.

 

“Llavors, Sant Pare, per a la vida d’una persona és important la creativitat?”, li pregunto. Riu i em respon: “Per a un jesuïta és enormement important! Un jesuïta ha de ser creatiu”.

 

 

Creativitat, doncs: important per a un jesuïta. El papa Francesc, quan va rebre els pares i col•laboradors de La Civiltà Cattolica, havia enunciat altres tres característiques importants per al treball cultural del jesuïta. Torno amb la memòria a aquell dia, 14 de juny passat. Recordo que llavors, en l’intercanvi que vam tenir, previ al trobament amb tot el grup, ja me les havia anunciat: diàleg, discerniment i frontera. I havia insistit en particular en l’últim punt, citant-me Pau VI que en un famós discurs havia dit dels jesuïtes: “Arreu de l’Església que les més candents exigències de l’home s’han mesurat amb el missatge perenne de l’Evangeli, fins i tot en els camps més difícils i punters, ja sigui als encreuaments de les ideologies o a les trinxeres socials, allí hi han estat els jesuïtes”.

 

Li demano al papa Francesc que m’ho aclareixi una mica: “Ens ha demanat que estiguem atents a no caure ‘en la temptació de domesticar les fronteres: cal sortir a la trobament de les fronteres, i no portar-se les fronteres a casa per donar-los un vernís i domesticar-les’. A què es referia? Què volia dir-nos exactament? Aquesta entrevista ha sorgit d’un acord entre un grup de revistes dirigides per la Companyia de Jesús: desitja fer-los alguna invitació especial? Quines han de ser les seves prioritats?”.

 

“Les tres paraules clau que vaig dirigir a La Civiltà Cattolica poden estendre’s a totes les revistes de la Companyia, potser amb accents diferents propis de la seva natura i els seus objectius. Quan insisteixo en la frontera d’una manera especial, em refereixo a la necessitat que té l’home de cultura d’estar inserit en el context en què actua i sobre el qual reflexiona. Ens sotja sempre el perill de viure en un laboratori. La nostra no és una fe-laboratori, sinó una fe-camí, una fe històrica. Déu s’ha revelat com història, no com un compendi de veritats abstractes. Em fan por els laboratoris perquè al laboratori es prenen els problemes i se’ls porta un a casa seva, fos del seu context, per domesticar-los, per donar-los un vernís. No cal emportar-se la frontera a casa, sinó viure en frontera i ser audaços”.

 

Li pregunto al Papa si pot posar-me algun exemple a partir de la seva experiència personal.

 

“Quan es parla de problemes socials, una cosa és reunir-se a estudiar el problema de la droga d’una villa miseria, i una altra cosa és anar allí, viure allí i captar el problema des de dins i estudiar-lo. Hi ha una carta genial del pare Arrupe als Centres d’Investigació i Acció Social (CIAS) sobre la pobresa, en la qual diu clarament que no es pot parlar de pobresa si no se l’experimenta, amb una inserció directa als llocs en què es viu aquesta pobresa. La paraula ‘inserció’ és perillosa, perquè alguns religiosos l’han pres com una moda, i han succeït desastres per falta de discerniment. Però és veritablement important”.

 

“I les fronteres són moltes. Pensem en les religioses que viuen en hospitals: viuen a les fronteres. Jo mateix visc gràcies a elles. En ocasió del meu problema de pulmó a l’hospital, el metge em va prescriure penicil•lina i estreptomicina en certa dosi. La germana que estava de guàrdia la va triplicar perquè tenia ull clínic, sabia el que calia fer perquè estava amb els malalts tot el dia. El metge, que veritablement era un bon metge, vivia al seu laboratori, la germana vivia a la frontera i dialogava amb la frontera cada dia. Domesticar les fronteres significa limitar-se a parlar des d’una posició de llunyania, tancar-se als laboratoris, que són coses útils. Però la reflexió, per a nosaltres, ha de partir de l’experiència”.

 

 

Pregunto al Papa si això té validesa també, i com, en el cas d’una frontera tan important com és la del desafiament antropològic. L’antropologia que l’Església ha pres tradicionalment com a punt de referència i el llenguatge amb què l’ha expressat continuen essent referència sòlida, fruit d’una saviesa i una experiència seculars. I, no obstant això, l’home a qui s’adreça l’Església no sembla ja comprendre aquesta antropologia i aquest llenguatge, ni considerar-los suficients.

 

Començo exposant el fet que l’home s’està interpretant a si mateix de manera diferent de com ho ha fet en el passat, amb categories diferents. I això es deu també a grans canvis en la societat i a un estudi més profund de si mateix.

El Papa, en aquest moment, s’aixeca i va a agafar el seu Breviari de la taula de treball. És un Breviari en llatí i ja molt deslluït per l’ús. L’obre pel Ofici de Lectura de la Feria sexta, és a dir del divendres, de la setmana XXVII. Em llegeix un passatge del Commonitorium Primum de sant Vicenç de Lerins: “Ita etiam christianae religionis dogma sequatur has decet profectuum leges, ut annis scilicet consolidetur, dilatetur tempore, sublimetur aetate (El mateix dogma de la religió cristiana ha de sotmetre’s a aquestes lleis. Progressa, consolidant-se amb els anys, desenvolupant-se amb el temps, fent-se més profund amb l’edat)”.

 

I continua el Papa: “Sant Vicenç de Lerins compara el desenvolupament biològic de l’home amb la transmissió del depositum fidei d’una època a una altra, que creix i es consolida amb el pas del temps. Certament la comprensió de l’home canvia amb el temps i la seva consciència de si mateix es fa més profunda. Pensem en quan l’esclavitud era cosa admesa i quan la pena de mort s’acceptava sense problemes. Per tant, es creix en comprensió de la veritat. Els exegetes i els teòlegs ajuden l’Església a madurar el seu propi judici. Les altres ciències i la seva evolució ajuden també l’Església a augmentar en comprensió. Hi ha normes i preceptes eclesials secundaris, eficaços en altre temps però ara sense valor ni significat. És equivocada una visió monolítica i sense matisos de la doctrina de l’Església”.

 

“D’altra banda, en cada època l’home intenta comprendre’s i expressar-se millor a si mateix. I per tant l’home, amb el temps, canvia el seu mode de percebre’s: una cosa és l’home que s’expressa esculpint la Nike de Samotràcia, una altra la de Caravaggio, una altra la de Chagall i, encara, una altra la de Dalí. Les mateixes formes d’expressió de la veritat poden ser múltiples, és més, cal que ho siguin per a la transmissió del missatge evangèlic en

el seu significat immutable”.

 

“L’home va a la recerca de si mateix, i és natural que en aquesta recerca pugui cometre errors. L’Església ha viscut temps de genialitat, com per exemple el del tomisme. Però també viu temps de decadència del pensament. Per exemple: no hem de confondre la genialitat del tomisme amb el tomisme decadent. Jo, desgraciadament, vaig estudiar la filosofia en manuals de tomisme decadent. En el seu pensament sobre l’home l’Església hauria de tendir a la genialitat, no a la decadència”.

 

“Quan deixa de ser vàlida una expressió del pensament? Quan el pensament perd de vista allò humà, quan li fa por l’home o quan es deixa enganyar sobre si mateix. Podem representar el pensament enganyat a la figura d’Ulisses davant el cant de les sirenes, o com Tannhäuser, envoltat d’una orgia de sàtirs i bacants, o com Parsifal, en el segon acte de l’òpera wagneriana, al palau de Klingsor. El pensament de l’Església ha de recuperar genialitat i entendre cada cop millor la manera com l’home es comprèn avui, per desenvolupar i aprofundir els seus propis ensenyaments”.

 

 

Llanço al Papa una última pregunta sobre el seu mode preferit de pregar.

“Reso l’Ofici cada matí. M’agrada resar amb els Salms. Després, immediatament, celebro la missa. Reso el Rosari. El que veritablement prefereixo és l’Adoració vespertina, fins i tot quan em distrec pensant en altres coses o quan arribo a adormir-me resant. A la tarda, per tant, entre les set i les vuit, estic davant el Santíssim en una hora d’adoració. Però prego també en les meves esperes al dentista i en altres moments de la jornada”.

 

“L’oració és per a mi sempre una oració ‘memoriosa’, plena de memòria, de records, fins i tot de memòria de la meva història o del que el Senyor ha fet a la seva Església o en una parròquia concreta. Per a mi, es tracta de la memòria de què parla sant Ignasi en la primera Setmana dels Exercicis, en el trobament misericordiós amb Crist Crucificat. I em pregunto: ‘Què he fet jo per Crist? Què faig per Crist? Què haig de fer por Crist?’. És la memòria de què parla també Ignasi en la Contemplació per aconseguir amor, quan ens demana que portem a la memòria els beneficis rebuts. Però, sobretot, sé que el Senyor em té en la seva memòria. Jo puc oblidar-me d’Ell, però jo sé que Ell mai no s’oblida de mi. La memòria funda radicalment el cor del jesuïta: és la memòria de la gràcia, la memòria de què es parla en el Deuteronomi, la memòria de les accions de Déu que estan a la base de l’aliança entre Déu i el seu poble. Aquesta és la memòria que em fa fill i que em fa també ser pare”.

 

                                                ***

 

M’adono que seguiria molt temps aquest diàleg, però sé que, com va dir el Papa un cop, cal “no maltractar els límits”. En total hem dialogat durant més de sis hores al llarg de tres sessions, el 19, el 23 i el 29 d’agost. He preferit organitzar la redacció sense divisions, perquè no perdés continuïtat. El nostre diàleg ha estat més una conversa que una entrevista: les preguntes han constituït com un teló de fons que no imposava rígids paràmetres predefinits. Fins i tot des del punt de vista lingüístic hem passat amb soltesa de l’italià a l’espanyol, sovint sense advertir la transició. No hi ha hagut res de mecànic, i les respostes naixien del diàleg i dins un raonament que he procurat reflectir aquí, de manera sintètica, com he pogut.