Anna Gabriel ha desfermat una intensa polèmica arran d’unes declaracions on hi deia que, si hagués de tenir fills, els tindria en comunitat i deixaria l’educació de la mainada en mans de la comuna. Concretament, fent una metàfora, va fer servir el terme “tribu”. Hi ha qui ho ha defensat argumentant que es tracta d’una opció personal. Una opció estrictament personal és la que prens sense que alteri la vida de terceres persones, ja sigui tatuar-se l’escut del Barça a la natja esquerra o posar-se la gorra del revés. No vacunar els fills no és una opció personal, com ja es va veure arran del malaurat cas d’Olot, com tampoc ho és tenir els fills en comunitat. Més enllà de plantejar la necessitat de tot ésser humà en edat de formació de tenir uns referents afectius clars i diàfans per garantir el seu benestar mental, cal explicar que la implantació generalitzada d’un model com el que defensa Anna Gabriel seria altament destructiu a nivell social i, fins i tot, perillós. Al llarg del segle XX s’ha anat fent bandera de la comoditat com a finalitat. És cert que això ens ha fet la vida més agradable en molts aspectes i ha ajudat a la societat occidental a arribar a quotes de benestar mai vistes, tant en extensió com en intensitat. Tot i així, crec que, sense estrènyer-se el cilici ni anunciar l’apocalipsi, es pot dir clarament que subjugar-ho tot a la comoditat seria un error gravíssim. És clar que diluir la responsabilitat pel que fa a la criança dels fills ha de ser molt més còmode. Si és la ‘comunitat’ –un ens indefinit- qui se’n cuida, la llosa de la responsabilitat s’aprima fins a tenir la consistència d’un paper de fumar. El pas previ a aquesta societat esfilagarsada ja el veiem en els discursos que elogien el ‘poliamor’, la versió ‘light’ de la vida en comuna, molt més senzill que el compromís que requereix la parella estable. Al final, anar d’aquí cap allà i defugir tota responsabilitat no és més que l’allargament d’una adolescència que la societat del benestar ens ha permès viure sense massa càrregues i sense rumbs estrictes. Pensem, però, si la promesa d’aquesta eterna adolescència no pot acabar duent-nos a la desgràcia, com la cigala que es passava l’estiu cantant. Ens hem de plantejar per quin motiu tot tipus de sectes han apostat per la destrucció de família, és a dir, dels vincles afectius més immediats. Hem de reflexionar sobre els pensaments utòpics convertits en totalitarismes i la seva determinació en l’experimentació pel que fa a la vida en comunitat. Els llaços afectius són un entrebanc per a la mal·leabilitat de l’individu. L’amor , o digueu-li com vulgueu, és una cola molt més enganxosa que no pas l’Estat o les idees i la família sempre serà el darrer nucli de resistència contra qualsevol atrocitat col·lectiva. De bones intencions l’infern n’és ple, diuen. Així com el maltractament dels animals ha d’estar perseguit, posar l’animal al mateix nivell que l’ésser humà és el primer pas per poder fer el camí a la inversa. No és pas casualitat que s’hagi ordenat dur els homes a l’escorxador mentre s’acaricia afectuosament un gos i es menja un plat de bròquil. De la mateixa manera, una cosa és que legislem sobre què ha de fer cadascú amb el seu entrecuix i l’altra que relativitzem amb l’apologia de la destrucció dels nostres glòbuls blancs.
