Fa uns dies es celebrava el dia contra la violència masclista i un amic em va dir que trobava a faltar un article meu sobre aquest tema. La meua resposta va ser senzilla, qualsevol dia es bó per lluitar contra aquest tipus de violència i podria trobar articles meus sobre aquesta qüestió en qualsevol mes de l’any. Perquè no va de posar post, article o pin el dia 25N.

A més a més, molta gent que s’enrecorda d’aquest tipus de violència després no sap identificar-la si el senyoro que l’ha inflingit és famós.

I això és el que va passar aquest any. El mateix dia que es commemora la lluita contra les violències masclistes es moria un senyoro futbolista, drogoaddicte, trampós (la mà de Déu, és una infracció del codi esportiu del futbol) i maltractador.

Va haver gent que pel matí es posicionava clarament contra la violència masclista i per la vesprada recordava a Maradona, i insistia en separar a la persona del personatge.

I açò és ‘contra la violència masclista’ de postureig. És estar en contra fins que em toque a mi qüestionar-me els meus idols i principis, fins que em toque deconstruir-me i replantejar-me les meues actituds i valors.

Perquè tot el món està en contra què es mate a una dona, però això és la cimera d’aquest problema. És quan baixem la muntanya i trobem actituds d’amics que tolerem, actituds pròpies que no volen identificar com masclisme i…un ídol que era un crack però que pegava a les filles o les parelles, quan comencem a no tindre tant clar que això siga violència masclista.

El famós “vore la palla en l’ull de l’altre, i no la viga en el propi”

Aquella vesprada, la del 25 jo em vaig prendre la molèstia de recordar aquest “xicotet” aspecte d’aquest personatge i va haver de tot. Gent famosa que em va dir que separaven al personatge de la persona, gent de a peu que deia que faltava el respecte a aquest senyor i d’altres que opinaven com jo.

Ara sabem que l’equip femeni del Boca Juniors es va negar a fer el minut de silenci. I ací també hem tingut a una jugadora que ha fet el mateix i ha rebut amenaces de mort.

Com ja he dit abans, és fàcil posicionar-se contra la violència masclista quan es tracta d’identificar i qüestionar actituds d’altres. Però en quan li toca a un mateix questionar les seues pròpies actituds, la cosa canvia.

Especialment trist va ser per mi vore el missatge en polítics de l’esquerra d’ Iñigo Errejón i de la pròpia Esquerra Unida.

Recorde quan vaig escoltar la primera vegada la frase ‘la revolució serà feminista o no serà’ i jo vaig pensar <no no, que vinga la revolució, que serà segur feminista> i no podia estar més errada.

Només hi ha que pegar una ullada a aquest tuits, als caps de llista i els nostres representants. Que estimen més posar el condol a aquest senyoro que recordar que era un maltractador.

No tot són crítiques cap als homes “suposadament” feministes. Alex García, actor va fer un exercici d’autocritica que hem de fer totes. M’incloc, perquè malhauradament en aquesta societat ens han educat en masclismes intrínsecs que hem de treballar dia a dia. Què fan que ens adonem d’actituds nostres que creiem normals i no ho són. Que fan que et quedes gelada i xafada quan ho identifiques, perquè pensaves que ho tenies controlat però no.

No deixeu mai que la societat vos diga que pensar. No deixeu que els senyors d’ahí dalt decidisquen com heu de pensar. Germana, si per a tu està mal, ho és. I em trobaràs al teu costat.

_____

Aclarisc una cosa que no deuria fer falta. Si, hi ha violència entre homes, entre dones i de les dones cap als homes. No s’ha negat això mai. El que passa es que la violència contra les dones es intrínseca a la nostra societat. Una societat heteropatriarcal, en el que les dones patim discriminació de dret i de fet. No es cobra el mateix per la mateixa feina que un home, no podem vestir com ens dona la gana sense ser questionades, tenim estratègies per tornar a casa segures, tenim el perill de ser drogades perquè ens abusen. I a banda, violència institucional i policial.

Articles relacionatsMés articles de l'autor