Les mal anomenades crisis entre Convergència i Unió són una constant en la història de la política catalana dels darrers quasi quaranta anys. La marca emblemàtica del nacionalisme català ha tingut una rica constitució dual que li ha permès abastar un més ampli espectre de l’electorat i mantenir una necessària centralitat per governar.
És lògic, i fins i tot positiu que, de tant en tant, i molt especialment davant de períodes de redistribució de poder municipal, les dues organitzacions s’enfrontin puntualment. Aquestes petites tempestes locals poden tenir visualitzacions volgudes a nivells superiors, però sempre acaben bé. I no pot ser d’altre manera quan no es volen afrontar les conseqüències de dividir l’electorat.
Tota aquesta lògica político-electoral s’estavella, però, amb el procés d’independència de Catalunya . No té cap sentit polític que Convergència vulgui defensar la independència mentre segueixi associada electoralment amb Unió que, de manera legítima i sobirana, no la vol. És en aquest sentit que una crisi definitiva es fa del tot necessària i que CiU decideixi d’una vegada per totes que vol ser: independentista o no. El frau electoral que representa la indefinició no només passarà factura a la coalició, sinó també al país. No és l’hora de l’enèsima crisi amb Unió, que acabarà sens dubte reconduïda, sinó l’hora de que Convergència i Unió aclareixin el seu futur.
