Com tants altres habitants del nostre estimat país, tinc la fortuna de tenir com a veïns, just a l’altra banda de la paret de casa, unes quantes famílies d’ocupes. No és cosa meva com els meus veïns financin l’adquisició de la seva vivenda, no n’he de fer res de si han hagut d’hipotecar-se fins a les celles, si els l’ha regalat el papà, si l’han pagat trinco-trinco amb diner B, o si, com en aquest cas, han decidit instal·lar-s’hi sense pagar ni un cèntim aprofitant les garanties que els ofereix una legislació que de vegades sembla redactada després d’una ingesta massiva de psicotròpics. L’únic que espero d’un veí és que sigui capaç de pensar —no gaire, només una mica— en els altres, en la gent que es veu afectada directament pel seus actes. Si ho fa, ja em dono per satisfet; ja s’ocuparà el nostre delirant sistema —és un dir, esclar— de passar els comptes que corresponguin. Però, malauradament, als meus estimats ocupes la resta del món, començant pels seus veïns, els importa un rave.
El primer que van fer en arribar, en una barreja admirable de pragmatisme i innovació, va ser reconvertir el terrat de l’edifici en un abocador. Ho vaig descobrir un dia que vaig haver d’enfilar-me a la teulada per culpa d’una gotera: allà, just al meu costat, hi vaig trobar unes sensacionals muntanyes d’escombraries, autèntics turons de porqueria a tocar de casa. Ja entenc que deu ser molt còmode llançar la brossa sense sortir al carrer, però sospito que aquell munt de fems pot representar uns quants perills alhora (sense pensar-hi gaire: risc d’incendi, de rates o d’infeccions), així que ho vaig posar en coneixement de l’Ajuntament, que va assegurar-me que prendria les mesures oportunes. D’això ja en fa més d’un any i la serralada de brutícia segueix lluint esplèndida al costat de la meva teulada. Però això era només el principi.
A finals d’estiu vam començar a detectar humitats al passadís. A l’altra banda hi ha el pati interior de l’edifici veí, del qual, des de casa, només podem veure’n la part superior de les parets. Com que ningú s’encarrega del manteniment —quan alguna cosa no et costa res, tendeixes a despreocupar-te’n— vam pensar-nos que les humitats provenien de filtracions de l’aigua de pluja a través d’una rebava malmesa. Però ja fa mesos que no plou, les taques d’humitat han continuat escampant-se i la paret es va rebufant alhora que comença a agafar un estrany to marronós. Un cop superat el tràmit habitual amb l’asseguradora, que se’ns va treure de sobre esgrimint uns cabdals mínims dels quals evidentment no te’n parlen mai a l’hora de signar la pòlissa, vam decidir anar a parlar amb els veïns per veure com ho podíem arreglar.
Per a la nostra sorpresa (encara no ho sabíem, però les sorpreses tot just acabaven de començar), ens van facilitar sense cap problema l’entrada al primer pis, des del qual s’accedeix al pati. Quan vam entrar, ho vam entendre de seguida: a l’altre costat de la porta de vidre que separa el menjador del pati hi havia una bassa de merda. Literalment: les canonades s’havien embussat i, a còpia de revessar, el pati s’havia convertit en una mena d’estany d’aigües fecals. Això ho explicava tot, incloent la coloració de la paret del nostre passadís, situat just a l’altre costat. Els ocupes d’aquell pis ja no hi eren, havien marxat feia poc a ocupar un altre pis proper —per molt ocupa que siguis no deu resultar gaire agradable que la vista des del sofà del menjador siguin tot de tifes surant—, i els dels altres pisos, tots amb criatures, no pensaven fer res, més enllà d’estendre la roba dins i tancar les finestres per evitar els efluvis.
D’això ja fa un mes i aquest temps ens l’hem passat anant i venint entre el banc propietari dels pisos —el BBVA, que ja se’ls ha tret del damunt traspassant-los a una altra empresa (en la qual, evidentment, també participa)— i l’Ajuntament —ja que tenir una piscina descoberta d’excrements enmig del poble, més enllà del nostre problema, podria suposar-ne un altre de salut pública—; tots han estat molt amables, però ningú no ens ha arreglat res.
La ferum i el color cada cop més marró del nostre passadís ja resultaven insuportables i al final hem hagut d’avisar pel nostre compte una empresa de desembussos i fer-nos càrrec de les despeses, junt amb els propietaris dels baixos de l’edifici, uns altres agraciats per la loteria de l’ocupació indiscriminada. El problema s’ha desembussat, però no s’ha solucionat. Per començar, la part líquida deu haver desguassat, però la sòlida continua allà fins que algú (i tinc una idea bastant precisa de qui haurà de ser aquest algú) s’encarregui de netejar-ho. I per acabar, això no s’ha acabat. Si els nostres estimats veïns van embussar-ho una vegada, ho tornaran a fer; i més encara sabent que ningú els ho retraurà i que, a més, hi ha uns pobres desgraciats que els ho arreglaran.
Després ens fem creus del indeturable augment del vot de la ultradreta. Davant la incapacitat manifesta del sistema per resoldre problemes vitals de la gent, que aparegui algú que promet arreglar-te el desgavell que ningú ha sabut (o pogut, o volgut) arreglar fins ara et pot temptar a, oblidant el seu ideari execrable, donar-li una oportunitat. Que siguin púrria no vol dir que siguin idiotes, i saben molt bé que en situacions desesperades la gent pren decisions desesperades. Sovint són decisions absurdes i fins i tot suïcides (dones votant masclistes, immigrants votant xenòfobs), però posats a conviure amb la merda, convisquem-hi tots.
