Fa uns dies, la Sra. Rocío Martínez-Sampere, diputada del PSC, publicava a l´Avui un article de la Catalunya optimista i riallera que va titular “Tots som catalanistes”. Contràriament al que podia pensar-se en un primer moment, no era un article d´humor. També aquest cap de setmana hem pogut tornar a sentir el President Montilla que ha trobat per fi la seva Ítaca ideològica a Pinós (precisament!) : “Sóc català i catalanista i espanyol i federalista”. Com que m’és impossible replicar ni l’article ni al President a l´Avui, ho faig a les pàgines d`El Matí.
Se’n recorden vostès del Corasón loco de La Trinca? Potser ja no, perquè ha sonat poc, o gens, en els nous programes que els de Canet han fet recentment a TV3. Aleshores eren altres temps i cap allà els vuitanta La Trinca popularitzava una cançó que engegava: “És difícil esbrinar / com es poden mantenir / dues pàtries i no estar: / Tocat de l’ala!”.
Han passat trenta anys des del Corasón Loco, però vet aquí que aquest cap de setmana una nova parella de ball ha sortir a la sala, ella enfundada en aquells vestits de pedreria llampant i escots generosos, i un monyo d’artesania; ell, amb camisa de pic amb mànigues amples i pantalons ajustats allà on quan s’ajusta molt fa mal, sense massa necessitat de gomina al cap. I de l’orquestra han començat a sonar els primers compassos d’un bolero, que fa: Una pàtria és la parenta / que m’hi van casar per força / i no em deixa divorciar, / és una dona dolenta / que m’esbronca i m’estomaca / i que em parla en castellà”.
Una exhibició, creguin. El President no parava de tirar i llançar pels aires a la seva ballarina, i de donar voltes i més voltes, vessant art, qualitat i virtuosisme. Ella, no tenia ulls per ningú més que ell i es compenetrava al mil•límetre amb qualsevol gest del President. Un espectacle que només es pot qualificar de pura màgia.
La Sra. Martínez-Sampere, per exemple, no parava d’assegurar que al PSC hi ha un nou estil, una nova manera de parlar als catalans, un nou lideratge i un nou treballar en equip. Tot és nou i llampant, es veu, al PSC, justament ara, després de més de 30 anys, segons la Sra. Martínez-Sampere, per qui és l’únic partit que pot liderar la Catalunya actual, “forçosament plural”, simplement perquè és el partit que “s’assembla més a la Catalunya real, la Catalunya de tots”. I ha acabat el bolero amb una pirueta sensacional, inoblidable: “(Al PSC) tots som catalanistes… A partir d’aquí, deixem el qui i tornem a interessar-nos pel què.” Efectivament, quan ha acabat el bolero s’ha dirigit a l’orquestra perquè tornés a posar un pasodoble.
Mentrestant, el President Montilla, elegant, sobri, apretat, anava repetint a cada giravolta: “Sóc català i catalanista i espanyol i federalista”, aliè del tot al que el bolero repetia una vegada i una altra: “Jo tampoc no veig gens clar / com es poden mantenir / dues pàtries i no estar: / Tocat de l’ala!”.
Hi ha un problema filològic, de sinònims i antònims, que cal corregir urgentment a Catalunya: si la Sra.Martínez-Sampere i el President Montilla són catalanistes, és evident que uns quants tenim un problema. Aquí no hi cap tothom. Si els qui porten 33 anys plegant-se a les directrius de Madrid, si els qui porten 33 anys sense votar ni una sola vegada en contra del que manen els seus caps espanyols (inclosa la LOAPA, perquè encara ens en recordem, d’aquella infàmia i de qui la va votar), si els qui porten 33 anys desapareguts del combat per a la llibertat del seu poble són, ara, “catalanistes”, o resulta que l´IEC ha canviat la definició de Fabra de catalanisme o uns quants ens haurem de buscar la vida en algun altre lloc. Ja no ve d’aquí, ho hem perdut tot; ara ja perdem fins i tot les paraules.
Sempre ens quedarà el record del ball d’aquest cap de setmana a l’envelat de Pinós, amb els llums mig apagats i el play back ratllat, ara que ja no els cal preocupar-se del qui sinó del què. I que vagi sonant el corasón loco, que es repartiran marcapassos per a tothom.
