Hi ha un error fenomenal en la vostra darrera carta, estimat amic, segurament induït per la meva incorrecta gramàtica, que no puc passar per alt: vós sou envejable i no en parlem més.
Sí, els catalans són bons poetes només quan volen; fins i tot els millors, com Carner o mossèn Cinto, de tant en tant no volen ser-ho; i quan declinen toquen fons. Semblantment, els qui no són tan bons, com Costa i Llobera, Joan Alcover, Josep Sebastià Pons o Màrius Torres, adesiara són sublims. No crec que sigui una qüestió de gustos sinó de temperament. Pla diria que és cosa de la tramuntana o, pel que fa al darrer, del mestral.
Prou que us adoneu, pel títol d’aquesta carta, que tot just acabem d’abandonar el fangar de l’ira que ja ens enllepissem en el femer de la supèrbia, un pecat que, qui més qui menys, tots acusem. Afirma Chesterton que tots els mals procedeixen d’algun intent de superioritat. L’orgull és, en efecte, el pitjor dels set pecats capitals. L’orgullós és l’única persona absolutament odiada per tota la humanitat; tots conspiren a la seva esquena, començant pels qui millor el coneixen, per fer-lo fora del club. Hom pot tolerar el luxuriós, i fins i tot ser-ne amic, sempre i quan no es vanti de la seva flaca, moment a partir del qual esdevindrà un avorrible “tenorio”. Hom pot suportar el peresós, baldament abdiqui de la majoria dels seus projectes, sempre que no sigui gaire conscient de la seva descurança i no comenci a veure en els altres uns addictes al treball. Hom pot admetre, fins i tot, l’avariciós que s’avergonyeix de la seva bogeria, però no el tolerem quan qualifica les obres de caritat de tranquil·lizants de consciència, només perquè ell és incapaç de fer-les; i encara suportem menys el milionari que es vanta de les seves possessions.
A propòsit d’aquest darrer hi ha una entrada molt curiosa en els diaris de Bloy, corresponent al 7 d’abril de 1911 que us conto tot seguit. O, sabeu què? millor que qui la vulgui conèixer la cerqui ell mateix; mai no és còmode citar a un moralista tan incòmode. En fi, quan la supèrbia es combina amb la covardia pot esdevenir tan emmetzinada com la falsa humilitat d’alguns pacifistes que a Catalunya patrocinen els poders públics i fins fa ben poc es passejaven pel nord d’Àfrica i Palestina a risc i ventura de tots els contribuents, que pagàvem els rescats. Si partim de la presumpció, continua Chesterton, que no ens hem de preocupar de res més que de fer feliços als altres, el més probable és que acabem fent-los infeliços. El mateix digué Pascal: l’home no és àngel ni és bèstia, i la fatalitat vol que qui pretén fer l’àngel acabi fent la bèstia.
I així podríem resseguir tots els altres pecats capitals. Quan la supèrbia es combina amb l’enveja dóna un producte revolucionari que Marx definí en una sola frase: la història de la humanitat és la història de la lluita de classes. La supèrbia és, doncs, un pecat transversal que es pot combinar amb qualsevol altre o, fins i tot, amb ella mateixa. En aquest darrer cas no és gaire perillosa; la supèrbia sobre la supèrbia produeix dos o tres tipus ben obvis. Per baix, el vanitós de “El petit príncep”, un personatge irrisori i divertit que no hauríem de despatxar massa de pressa; tots, qui més qui menys, som àvids de llagoteries i genuflexions; només cal que comencin a prodigar-nos-les; tant se val quina sigui la nostra edat quan aquesta circumstància té lloc. Pel mig, hi ha un llibre molt recomanable d’un monjo de Montserrat, Lluís Duch, “La crisi de la transmissió de la fe”, en el que es fa una magnífica dissecció d’una altra forma d’orgull, que l’autor denomina la “societat terapèutica”, tan vinculada, ai!, a l’individualisme i a la “cultura del jo”. Per dalt, hi ha certs individus públics del tripartit que encara es vanten d’haver malbaratat la hisenda autonòmica i diuen que, si poguessin, hi tornarien. Per a ells, l’estat del benestar són tots aquests centenars d’informes superflus.
Però la supèrbia esdevé essencialment abominable quan es barreja amb l’ira. Aleshores pot arribar a donar personatges tan sinistres com Mussolini, Hitler o Calví. I Coriolà, aquest paladí tràgic que Shakespeare salva in extremis, i fins i tot ens el fa, d’alguna manera, atractiu. Coriolà és un heroi de guerra que es postula per a cònsol, però es nega a mostrar les ferides al poble i a mendicar-li el seu vot. El seu orgull és tan gran que no suporta els elogis, ni els més merescuts, i li repugna llagotejar el poble per tal de guanyar el seu afecte. Però Shakespeare l’acaba redimint a través de la seva mare, que li recorda qui és i d’on prové. Aquesta mateixa redempció li costarà la vida. Coriolà mor dignament i la seva mort té un regust dolç. El seu missatge podria ser aquest: l’infern som nosaltres.
En el nostre laboratori domèstic ara tenim l’oportunitat d’assistir als darrers espeternecs de Gaddafi. Pobre Gaddafi! Ni tan sols no li és llegut, a aquestes alçades, aspirar a la mort de Coriolà. Tots els shakespearians de la terra l’estan observant discretament; no fos cas que se n’adonés. Molt ens temem que morirà rabiós, després de massacrar el poble i incendiar tots els pous de petroli que es trobin al seu abast: après moi le déluge. Gaddafi és un lector empedreït de Shakespeare. Ja fa molts anys que el llegeix; i ara deu estar rellegint Coriolà. Quan totes les bèsties de presa que fins ara li han rigut les gràcies, començant per l’Ofidi Berlusconi, li giren l’esquena; quan fins i tot els xinesos han enviat llurs esquadres a les costes de la Cirenaica, a veure què poden rampinyar de l’espoli, ara és quan se’ns fa més humà.
Deixeu-me, doncs, que acabi la carta amb aquesta darrera combinació: ira i supèrbia, i permeteu-me que ho faci de la mà de Menéndez Pelayo que, en els seus “heterodoxos”, descriu la passió i mort de Miquel Servet en mans del seu botxí, Joan Calví. Obvio les consideracions teològiques perquè em sobrepassen i em centro en la part humana, massa humana, del procés. S’escaigué que el diumenge 13 d’agost de 1533 Servet va arribar a Ginebra, després de vagarejar sense rumb durant quatre mesos pel Delfinat. Goso insinuar que el seu únic rumb fou la bellesa del paisatge, com Pandara, la que s’encanta davant d’una claror. Es va hostatjar a la vora del llac, a La Rose; coneixeu aquesta hostatgeria? existeix encara?
A la tarda, com que era diumenge, Servet va endinsar-se en el temple on predicava Calví, que el va reconèixer de seguida i el feu detenir pel síndic. L’endemà fou acusat d’haver escrit trenta-vuit proposicions herètiques i el dia de la Mare de Déu fou presentada la demanda formal. Menéndez Pelayo que, com no podia ser altrament, es posa a favor de Miquel Servet, diu: “Pero ni Calvino ni los ministros de Ginebra tenían entrañas, ni son fáciles de aplacar los odios teológicos, y menos en los que blasonan de tolerancia (…). Calvino, con saña de antropófago, cuenta que mostró Servet una estupidez de bestia bruta cuando se le vino a anunciar su muerte (…) Y aquí es ocasión de exclamar con Castalion, en su libro contra Calvino: También tiembla el guerrero en presencia de la muerte, y este terror no es de bestia. También suspiró Ezequías cuando se le vino a anunciar una muerte menos cruel que la que se destinaba a Servet… Y Cristo mismo, ¿no clamó desde el árbol de la cruz: ¡Dios mío, Dios mío ¿Porque me has abandonado?”.
El 27 d’octubre de 1533 Miquel Servet fou cremat viu a foc lent, amb llenya verda i humida. El suplici durà dues hores. Alguns dels assistents, moguts per la compassió, llençaren llenya seca a la foguera per abreujar l’agonia. Fa vint-i-cinc anys, amic Torra, em vaig fatigar cercant el turó de Champel, el camp del botxí, on tingué lloc l’execució. Tot fou debades. L’únic que sé és que domina les encantades riberes del llac de Ginebra, tancades en immens amfiteatre per la cadena del Jura; un dels llocs més bonics de la terra segons Menéndez Pelayo. I ara vós, com aquell qui no diu res, m’informeu que teniu aquest lloc perfectament localitzat. Us agrairé, doncs, que em feu saber exactament, i al més aviat possible, com arribar-hi.
Una abraçada.
Pinós.
