Sóc conscient de la manca d’originalitat d’aquest títol. Però arran d’aquesta allau de comentaris sobre el tema, em permeto fer-hi la meva aportació.

Primerament, me n’aniré una mica endarrere. Quan Colom va descobrir Amèrica es va trobar que els indígenes estaven indefensos davant de les malalties infeccioses dels descobridors. Nosaltres –pobres indígenes en democràcia- ens posem sempre de costat dels països europeus com si tinguéssim una antiguitat similar en el funcionament democràtic de les institucions. Si bé Catalunya (i l’antic Regne d’Aragó) pot fer gala d’una antiguitat democràtica de fa més de set segles, això no és garantia que els ciutadans d’avui hi estiguin avesats. L’esperit democràtic, les actituds de servei democràtic, no és una virtut amb la qual s’hi neixi. Ans al contrari, sembla que l’egoisme i l’individualisme siguin els components del nostre ADN. En canvi, la generositat, el respecte, la “comprehensió” de l’altre, passant per la tolerància i arribant fins al convenciment que “l’altre” t’és necessari, són “valors” que no essent primaris, demanarien molt de la persona. Efectivament, aquests són valors que suposen una maduració, una experiència, i molta reflexió. Comporten una voluntat ferma i decidida de servei a la comunitat, per damunt dels interessos personals.  Administrar diners, molts diners, i veure’ls passar per les teves mans, sabent que ni un bocí és per la teva butxaca, cal un gruix de decència i d’honestedat, que en tot cas, en el millor dels casos, al polític, només se li suposa.

Els catalans, i també els espanyols,- aquests, més desarmats encara-, estem en democràcia des de fa només 35 anys. Hem començat a caminar confiats i decidits per aquest camí, sense parar esment que per anar-hi sols, cal vacunar-se abans, de les malalties que hi podem trobar.

Durant el franquisme estava prohibit “ficar-se en política”. De cop i volta, se’ns han obert, o més ben dit, ens hem obert les portes i ens ha semblat que tothom estava preparat per tenir poder i per remenar diners de la comunitat, i per administrar contractes fabulosos, i que això ho podríem administrar sense untar-nos-en les mans.

En Galí, no sé si el Jordi o el Raimon, fills del gran pedagog Alexandre Galí, sustenta que el cristianisme cobria amb lleis no escrites, els buit de les lleis positives, i possibilitava una convivència en pau, sense massa reglamentacions. Avui cal deixar-ho tot escrit i ben escrit. I tot i així, les coses que se’ns escapen…

Havent arribat on hem arribat, i havent experimentat tots els mals de la corrupció, -el cas Bàrcenas, ja és un cas de destrucció/corrupció massiva- confio que la nostra comunitat resti  ben vacunada de cara al futur. Personalment penso que serà molt difícil que es cometin nous casos de finançaments irregulars dels partits. Em refereixo a nous casos, no a casos vells que apareguin ara. Tot i que les vacunes no garanteixen un 100% d’eficàcia…

D’actuacions il·legals i d’apropiacions indegudes, sembla que no hi ha vacunes que ho puguin evitar. Per tant, l’únic remei possible i eficaç és l’aplicació de les lleis, que ho prohibeixin explícitament i meridianament, i que ho castiguin exemplarment.

Un comentari final que ens afecta a tots. El dia que ens facin la pregunta: “Com vol la factura, amb IVA o sense?” i siguem capaços de reaccionar, vermells de cara i enfadats amb qui ens l’acaba de fer, aquell dia demostrarà que hem assumit de ple què vol dir la “res publica” i el valor i la inviolabilitat de l’espai i del diner públic. En definitiva, allò  que és teu i meu. Dit d’una altra manera: aquest diner no se’l posa ningú a la butxaca! I tant que no!

Articles relacionatsMés articles de l'autor