El nou espectacle del Cirque du Soleil està situat en un espai sense lloc i succeeix fora del temps, a mig camí del cel i de la terra, de la vida temporal i de l’eterna. “Corteo” és el nom exòtic amb què l’han batejat. Fa referència al “seguici” (“cortejo”, en castellà) que acompanya el suposat funeral d’un pallasso. Certament, l’última cosa que un s’esperaria, després d’haver pagat vuitanta euros per anar al circ, és trobar-se amb un funeral. Però ja de bon principi t’adones que aquest funeral és diferent de tots els que has viscut abans. Un teló translúcid insinua un escenari ple de canelobres gegants. El teló té gravada la imatge d’un àngel que està obrint la realitat com si fos un altre teló, com si la nostra vida real fos la comèdia i fossin aquells personatges surrealistes els qui l’anessin a contemplar.
És per això que m’he atrevit a llegir l’espectacle com una gran òpera bufa del purgatori, certament lluny de les imatges que l’han tradicionalment representat, però ben a prop del que significa teològicament parlant. Vagi per davant, doncs, que “bufa” no vol dir aquí “burleta”, sinó “circense”, “teatral”. Res a veure tampoc amb el purgatori com aquell lloc on suposadament haurem de passar comptes de tot el que quedi per purgar, i que s’assembla més a una petita sucursal de l’infern que a l’avantsala del cel. A mi em parla, en canvi, del purgatori com aquell àmbit de reconciliació de la memòria que s’obre per a nosaltres amb la mort corporal. És en aquest àmbit que podrem permetre que l’amor guanyi totes les partides que hem deixat a mig jugar i guareixi totes les ferides que han quedat a mig curar.
Guarició, en primer lloc, de la memòria pròpia, on ha quedat registrat tot l’amor que hem rebut i que hem donat, així com el que hem rebutjat i ens hem reservat. Però guarició també de la memòria dels altres, que són els qui vetllen perquè la nostra memòria sigui transitable també en el més enllà. I què importants són els àngels en aquest espectacle! Són ells que ens ajuden a passar d’un escenari a l’altre, vetllant perquè no quedem bloquejats en els racons més foscos, donant-nos un cop d’ala quan toca enlairar-se i són els qui s’estan pacientment al nostre costat quan la carícia s’entreté més perquè més falta fa.
Influeix també la forma circular de l’escenari, amb públic a banda i banda, provocant l’efecte d’un mirall on nosaltres som alhora els espectadors i els representats. És difícil no sentir-se traslladat als escenaris de la pròpia infància, per exemple, amb els llits espaiosos i elàstics de la gent gran, amb els seus capçals convertits en les muralles d’un castell on els coixins són els projectils tous llençats des de catapultes enemigues que ens volen desallotjar. I què em dieu del feix de globus gegants que tiren de tu cap amunt amb una força inusual, omplint-te amb el pressentiment que en qualsevol moment se t’enduran més enllà dels núvols i com t’ho faràs, aleshores, per baixar? L’escena de la nana que riu i es fa estimar mentre sobrevola en globus el públic, passant de mà en mà, és una imatge colpidora de com contemplarem la nostra existència just abans de la benaurança final.
Hi són també els amors, els correspostos i els frustrats, els que ens han negat i els que ens hem negat, així com tot l’amor, poc o molt, que haurem donat. Els malsons també hi seran, on els personatges que ens han fet mal aniran agafats de la mà amb els que nosaltres hem perjudicat. Hi serà també tot motiu de riure que hem donat, així com de plorar. Tot anirà companyat de la sensació, cada cop més penetrant, que algú que no ets tu mateix acarona tot allò que estàs mirant. Fins i tot l’humor, en aquest espectacle, és suau i tendre com una carícia, ja vingui d’un gegant impossible que sembla de cartró pedra, però no ho és; d’uns nans entremeliats que són els que s’estimen més; d’un cec que, com Jacob, té pressa per pujar al cel amb una escala; o del pallasso disposat a rebre les primeres classes de vol angelical.
Sóc un decidit i entusiasta divulgador del purgatori perquè em sembla un dels artificis religiosos més indispensables de quants han existit. Lluny de les caricatures que han circulat sobre el purgatori, el darrer espectacle del Circ du Soleil em sembla més fidel i creïble que molts discursos enrevessats. Pensar que, vinculat a la mort corporal, s’obre un àmbit per reconciliar tot allò que ha quedat a mitges… a mi, què voleu que us digui?, em sembla fonamental; però ja no per explicar l’altra vida, sinó per justificar-ne aquesta.
Perquè el purgatori no és tant el treball de la nostra memòria, que sempre és parcial i està plena de llacunes, com de la memòria que Déu conserva de nosaltres. Amb ell al costat, anirem passant les pàgines de l’àlbum de fotos de la nostra vida, amb infinita paciència, respectant els nostres silencis, la nostra necessitat de riure o de plorar, l’agraïment per aquell rostre, o aquell altre que trobes a faltar… Fins que l’última ferida sigui guarida i l’última foto sadollada. Aleshores sí, purificada la memòria, ja estarem preparats per marxar, perquè l’important és que ja sabrem on anem i qui ens estarà esperant, mentre tots aquells que ens han estimat aplaudeixen i fan senyal d’adéu amb les mans.
