La crisi econòmica que ens ha tocat de viure va néixer com una crisi financera, de l’economia especulativa, però amb el temps s’ha anat inserint amb tota cruesa en la vida real i quotidiana de les persones. Si bé en l’àmbit financer s’han fet ajustaments per tal de reduir la despesa pública i el dèficit de l’estat, el repte més transcendental consisteix en saber adoptar mesures per dinamitzar l’economia i crear ocupació.
L’atur és un problema humà de primera magnitud, una autèntica tragèdia, i l’insòlit índex de l’estat espanyol un greu escull per a superar l’actual situació. A mesura que augmenta la inseguretat laboral esdevé més important la tasca de Càrites i altres entitats assistencials, perquè la crisi està afectant de manera molt directa persones vulnerables, com ara parelles joves, moltes de les quals en pocs mesos han vist com s’han empobrit fins a límits insospitats, en perdre la feina, no poder pagar la hipoteca o esdevenir aturats de llarga durada.
D’altra banda, la confiança amb els gestors públics està arribant a uns nivells baixíssims. Europa sencera adopta mesures de contenció pressupostària després d’excessos i de formes de viure que ens han portar fins aquí, tot fent bona la tradicional expressió d’allargar més el braç que la mànega. La societat de consum i de l’opulència en la que ens han volgut fer viure, ha portat unes conseqüències com les que ara ens veiem obligats a experimentar. Certament hem viscut anys immersos en una societat fonamentada en el tenir i no en l’esser, en el consum compulsiu i no en la satisfacció de les necessitats reals, amb poca preocupació per la competivitat i la qualitat, o en l’abús de la construcció fins a límits irracionals, entre d’altres característiques. Tot plegat ha beneficiat més les grans corporacions financeres que les persones concretes. Aquesta situació ens obliga avui a un canvi de model productiu, i de model econòmic en general, més al servei de la persona, i que per tant tingui en compte elements com la cultura, l’educació, la preparació tècnica o la formació humana integral, per tal de fornir les bases per a un país de més qualitat. Un país que caldrà reconstruir amb l’esforç de tots, del sector públic i del privat.
La desconfiança afecta de forma especial la classe política, excepte honorables excepcions. I les entitats privades, protagonistes també de l’actual situació, hauran de situar-se en noves coordenades, més fiables per a la població en general. La crisi econòmica ens ha caigut al damunt. Els habitants de la zona euro ens adonem que som més pobres, que l’Estat del benestar construït amb l’esforç de generacions passades i presents, està fent fallida tècnica. I el que es més important, la nostra manera de viure s’està posant en entredit. Mentre tant, el discurs dominant és el d’un cert fatalisme, i no sembla que ningú vulgui assumir cap responsabilitat per tot el que està succeint…
Si alguna lliçó podem aprendre de la crisi en que estem immersos es que té una dimensió europea, per això la sensació d’una certa tutela sobre les mesures que s’estan prenen a Espanya i a Catalunya els darrers temps. Ara bé, en termes humans és temps de tornar a defensar valors sòlids, com els valors cristians que han fet Europa.
Avui cal, més que mai, que la veu de la veritat es faci més present en la nostra societat, aportant arguments positius al servei de la dignitat de l’home. No pot ser que es consideri només mà d’obra barata, reduida a xifres i estadístiques. Que no ens enganyin un altre cop!
