La premsa espanyolista (La Razón, El Mundo, ABC) aquests dies s’esquinça les vestidures i grinyola de dents per un número especial del butlletí dels Cristians per la Independència (sectorial de l’Assemblea Nacional Catalana, a la qual estic apuntat) que difonen a les parròquies invitant els cristians catalans a sumar-se al procés sobiranista. Els acusen d’instrumentalitzar políticament la religió, quan són ells els qui de fa segles no paren de fer-ho. Nosaltres no pretenem que tots els catòlics catalans tinguin, en consciència, l’obligació de ser independentistes, ni que tots els catalans independentistes hagin de ser catòlics amb el deure polític d’anar a missa; per això no se’ns pot titllar, com a ells, de “nacionalcatòlics”.
El 2012 tenia ja enviat a la impremta un llibre amb el títol de “L’Església i el nacionalisme català”, quan el cardenal Rouco Varela va fer públiques unes orientacions electorals en les quals afirmava que la unitat d’Espanya és un bé moral al qual no es pot renunciar. Amb això em va donar el títol per al meu llibre: “Ser independentista no és cap pecat”, i vaig deixar el títol primitiu com a subtítol. En la presentació del llibre, a la Llibreria Claret, Mn. Antoni M. Oriol i Tataret (e. p. d.), aleshores màxima autoritat entre nosaltres en matèria de doctrina social de l’Església, en va dir una que va fer riure els assistents, però que ell havia dit ben seriosament. “No és només que no sigui pecat –va afirmar– sinó que és una virtut”. En efecte: és doctrina tradicional i universal de l’Església que el quart manament de la Llei de Déu, que mana honorar pare i mare, exigeix igualment estimar Déu i la pàtria.
La trampa se’ns para quan algú (com ara Rouco Varela aleshores i ara la premsa espanyolista esmentada) pretén imposar-nos la seva pàtria. No hi ha cap autoritat, ni civil ni eclesiàstica, que pugui dictar-me quina és la meva pàtria. Aquesta convicció només pot brollar de la pròpia consciència. El patriotisme espanyolista se’ns ha volgut imposar no sols com una obligació cívica, amb amenaça penal en cas d’incompliment, sinó també com a deure de consciència, sota pena de pecat. Això sí que és pecar contra el segon manament, que prohibeix prendre el nom de Déu en va. Nosaltres no diem quina és la pàtria dels castellans, mentre que ells pretenen definir quina és la nostra, com van voler definir la dels sud-americans independentistes i més recentment la dels saharians. Això és imperialisme i colonialisme.
Des de fa tres segles l’estat espanyol ha brandat la religió com un garrot per espanyolitzar els catalans. Un poderós instrument d’aquesta política religiosa perversa ha estat el nomenament de bisbes no catalans per a les diòcesis catalanes. Aznar, a les seves memòries, confessa les pressions que va fer en aquest sentit. Romanones, ministre d’Instrucció Pública, el 1902 va decretar que l’ensenyament de la religió a l’escola pública s’havia de fer en castellà. Alfons XIII i el general Primo de Rivera van enviar d’ambaixador al Vaticà el marquès de Magaz amb la missió principal i expressa de, ja que el govern afavoria tant l’Església espanyola amb honors i privilegis, exigir a canvi
la col·laboració de la Santa Seu en la repressió del bizcaitarrismo i del catalanisme. Primo de Rivera va arribar a exigir la remoció del cardenal Vidal i Barraquer, perquè en l’acte d’inauguració de curs del seminari de Tarragona s’havia pronunciat un discurs en català. Vidal i Barraquer es va salvar perquè va poder demostrar que aquell discurs s’havia pronunciat… en llatí!
Ells sí que són nacionalcatòlics, com en temps de Franco. L’humorista Chumy Chúmez, ja fa anys, contava per ràdio una mena de memòries. Va referir que, poc després de la guerra, essent alferes de complement, va ser destinat a Xerès de la Frontera. Allí va arribar una nova lleva i un escrivent demanava als xicots les dades personals: nom, cognoms, data i lloc de naixement, noms dels pares i religió. Tots deien “catòlica”, fins que un va respondre: “No en tinc cap”. L’escrivent va insistir, que al document s’hi havia de posar alguna religió. El soldat va dir: “Pues entonces ponga: la actual”. Anys més tard, explicava aquesta anècdota en un poblet d’Andalusia, i en el col·loqui final un dels oients va dir que a ell li havia succeït una cosa semblant, només que l’escrivent, per evitar-se i evitar-li problemes, li va suggerir: “Si te parece, pondremos C. A. R.”. Volia dir: “católica, apostólica, romana”, i era el que posaven a tots. L’interessat va preguntar què volien dir aquelles lletres, i l’escrivent va respondre: “En tu caso, significarán: Carece de Actividades Religiosas”.
