Tornàvem amb la Carola d’assistir a un concert que havia fet a Santa Maria del Mar el Princeton High School Chor, de visita a Catalunya. La seva última cançó, “Rossinyol”, en un català perfecte, ens havia posat la pell de gallina. Hem travessat la plaça de Sant Jaume, ple de gent per les festes de la patrona de la ciutat, i hem entrat al metro del Liceu.
Utilitzo el metro cada dia, i ja m’he acostumat pràcticament a tot, inclòs el fet que gairebé cada vegada algú passi sense pagar al meu costat. Però avui hi ha hagut una novetat: he assistit a un atracament en directe.
Arribats a la plaça de Catalunya, just a la porta que teníem al davant, han entrat una parella de japonesos junt a dues senyores més, d’uns trenta anys. De sobte, el japonès s’ha girat, ràpid, i ha clavat una bofetada a una d’aquelles senyores que tenia al costat, mentre li agafa el canell. Tot ha estat molt ràpid. Els que anàvem al vagó només hem vist com queien uns papers. El japonès, molt tens, gairebé tremolant, ha començat a cridar amb un anglès una mica rudimentari. De seguida ha quedat clar que havien intentat robar-lo. Mentrestant, l’altra senyora que acompanyava a la que ara era retinguda pel japonès, s’estava a la porta del vagó, impedint que es tanqués i demanava que deixessin anar a la seva amiga.
Amb la meva dona ens hi hem acostat. Li hem dit que de cap manera, que aquella senyora havia intentar robar a aquell turista i que ara esperaríem a la policia. El tren no sortia de l’estació. La dona que obstruïa la porta, seguia allà, fins que un dels passatgers li ha donat una empenta cap a fora. La porta s’ha tancat i el metro s’ha mogut.
El japonès cridava: “és la segona vegada en 10 minuts que em roben”. Estava pàl·lid, encara tremolava, i aguantava la lladre pel canell amb molta força. Aquesta, protestava, en un castellà amb accent estranger, que la deixessin anar. En un moment determinat s’ha aixecat la camisa: “Ven, embarazada, estoy embarazada”. Hem arribat a Lesseps i he suggerit que baixéssim per avisar la policia, ja que per l’interfon no venia ningú. En aquell moment ha aparegut un jove que se’ns ha encarat: “Dejadla en paz, que el Gobierno sí que nos roba y nadie hace nada. Y el Gobierno, qué?” S’estava a la porta i cridava, i jo he cridat també per dir-li que no tenia res a veure, que fes el favor, que esperaríem a que arribés la policia. Ha intentat agafar-la, li ho hem impedit, i ha continuat cridant. Jo també. La resta de passatgers s’ho miraven glaçats. Al final, ha marxat, irat, donant un cop de puny a la mampara d’un anunci, trencant-lo en mil bocins. Sincerament, m’ha espantat. He sentit por.
Hem sortit i ens hem quedat a l’andana de Lesseps. Mentre venia el cap de l’estació hem parlat amb el japonès i amb la seva acompanyant, que ha resultat ser una col·lega de feina. Han vingut a Barcelona amb motiu del congrés de telefonia. Avui diumenge era l’únic dia que tenien per fer turisme. Quan han agafat el metro, tres homes l’han acorralat a ell i li han agafat la cartera en la connexió de la Línia 5 cap a la Línia 3. En arribar a la plaça Catalunya i entrar al nostre vagó, havien intentat tornar-lo a robar-lo. Dues vegades en menys de 10 minuts.
El cap d’estació ha aparegut als deu minuts. Mentrestant, la lladre, restava asseguda al terra. Ingènuament, li hem demanat al cap d’estació si se’n podia fer càrrec però ens ha dit que no, que ells no tenen cap autoritat i que calia esperar a la policia. Ha parlat amb la lladre amb una familiaritat que feia angúnia. Es veu que és una habitual. Amb la Carola hem recordat que de quatre famílies estrangeres amb les que en quatre anys diferents hem intercanviat la nostra casa als estius, a les quatre, estant a Barcelona, les van robar. Després han arribat els vigilants, i li han preguntat al japonès si volia presentar una denúncia. “Si no la presenta no podrem fer res i la dona podrà de marxar”. Li ho he explicat al japonès. Ha quedat en silenci uns segons, però ha dit que sí, que volia denunciar els fets.
Ens hem donat la mà i li agraït que ho fes.
