El dijous 3 de març el president Artur Mas ha visitat la capital de la UE, en un esplèndid dia d’hivern fred però molt assolellat. Aquesta ha estat la seva primera sortida des que va ser escollit president de la Generalitat i ha estat una jornada intensa i continuada de reunions (un total de set), a algunes de les quals vaig tenir el plaer de poder-hi assistir. La primera visita del dia va ser a Guy Verhofstad (a l’esquerra a la foto), actual president del grup liberal al Parlament Europeu i ex-primer ministre de Bèlgica durant 8 anys, i el darrer acte del dia va ser la roda de premsa a la Delegació de la Generalitat a Brussel·les, posterior a la visita al president de la Comissió Europa Durao Barroso. En bona part de la jornada vaig poder viure en primera persona el desenvolupament d’una visita institucional a l’estranger de la més alta personalitat política de Catalunya. Aquí en teniu una breu crònica personal, des d’alguns continguts interessants fins a algunes anècdotes divertides, especialment la referida a l’actual situació belga: si voleu conèixer els “beneficis econòmics i pressupostaris de l’actual inestabilitat política belga”, entreu a llegir la crònica.
1.- Guy Verhofstad és el líder més potent i carismàtic del Parlament Europeu, tal com reconeix fins i tot l’actual ministre Ramón Jáuregui, que va ser fins fa poc eurodiputat: “mai no he vist algú que s’imposi tan clarament com ell en tots els debats!!”, em va dir poc abans de tornar cap a Madrid. Verhofstad és un apassionat de la política, la viu intensament 24 hores al dia, i és un líder clar en el sentit que té una personalitat molt forta i un horitzó definit al qual vol arribar: una Europa federal, és a dir, més poder per a la UE i menys per als seus Estats Membres. El president Artur Mas va dir en aquest mateix sentit, a la roda de premsa final del dia, que volia “més Catalunya i més Europa”, fet que va motivar el periodista Jordi Barbeta a demanar-li si això volia dir “menys Espanya”. El president Mas li va contestar, en la línia de Verhofstad al matí, que la solució a la crisi del deute públic d’alguns Estats Membres (que no és pas una crisi de l’euro: al contrari, l’euro n’és la solució) passa per començar a traspassar una part de la política fiscal dels estats a la Unió. És a dir, una resposta en la més clàssica versió del catalanisme polític que és compartida pel líder del tercer grup al Parlament Europeu i per una part creixent del mateix.
2.- La reunió amb Verhofstad es va allargar gairebé una hora i la conversa va tocar des de la situació a Catalunya i Espanya fins a la situació al Magrib, passant per les properes cimeres europees del mes de març que han de definit la governança econòmica (o no) de la UE. Però el comentari més sucós i divertit va ser el referit a la situació de Bèlgica: Verhofstad va parlar, irònicament, dels “beneficis econòmics de la inestabilitat política belga”. Davant del nostre astorament va reconèixer el fet que, des que no hi ha govern a Bèlgica, el govern interí en funcions es limita a gestionar el pressupost prorrogat sense noves inversions i despeses inherents a tot nou govern… i que això estava reduint el dèficit públic belga fins gairebé al límit del 3% del PIB que estableix el tractat de Maastricht!! Tot rient, Verhofstad ens explicava que l’economia belga s’està recuperant sense govern i que això treia ferro al fet que Bèlgica acabi de batre el rècord mundial de país sense govern, acostant-se a l’any. Tot i això, Verhofstad va descartar eleccions anticipades, mentre que la gent que conec del partit NVA em diu que aquestes seran inevitables. Aviat sabrem qui té raó.
3.- L’històric eurodiputat liberal anglès Graham Watson, mestre del qui també va ser eurodiputat Nick Clegg, va tenir al meu despatx una breu trobada amb el president Mas. Watson aspira ara a presidir el partit liberal europeu, després que l’ensorrada socialista a les darreres eleccions estronquessin per poc el seu desig de ser escollit president del Parlament Europeu. Amic de Catalunya i company i amic de l’eurodiputat Carles Gasòliba (al qual cita sovint en el seu llibre “Building a liberal Europe”), el president Mas va agrair especialment a Watson les seves múltiples visites a Catalunya en els anys en què CiU ha estat a l’oposició. Watson té interlocució directa amb els principals líders i governants liberals europeus, bàsicament situats als països del centre i nord d’Europa, dels quals els catalans n’hem d’aprendre les seves millors pràctiques. Després d’aquesta entrevista vàrem passar a visitar l’eurodiputada basca, i veïna de despatx, Izaskun Bilbao, amb la qual vàrem intercanviar impressions també una bona estona.
4.- El fet d’haver improvisar aquestes dues entrevistes, que vaig suggerir al president Mas el mateix vespre abans, van fer que arribéssim a l’ambaixada espanyola quasi amb una hora de retard en relació a l’horari previst. A la porta ens espera Duran i Lleida amb cara de patiment diplomàtic. L’ambaixador espanyol Luís Plana, en canvi, ens rep en un clima de màxima cordialitat, que és la mateixa que jo he notat les vegades en què l’he pogut tractar des que sóc a Brussel·les: fill de catalans originaris del Bages, exiliats a França després de la guerra i retornats al País Valencià, Plana parla un esplèndid valencià amb algun toc andalús, ja que mitja vida l’ha fet a la Junta d’Andalusia. Antic eurodiputat socialista, conseller de la Junta i assessor del comissari Solbes, i passat per la molt potent ambaixada de Rabat, Plana et fa sentir com a casa per la seva competència, experiència i amenitat de tracte, cosa massa sovint insòlita quan els diplomàtics espanyols tracten amb catalans que no pertanyen a PP o PSOE: si tots els espanyols fossin com ell a Catalunya moltíssima menys gent se sentiria separada.
5.- El dinar s’ha celebrat amb una vintena de catalans que fa molts anys treballen a Brussel·les, la majoria dels quals a la Comissió Europea. El president Mas ha estat preguntant un per un què feien i apuntant, també un per un, consells i recomanacions a seguir per tal de fer més eficient i efectiva la presència catalana a Europa. Tot aquest capital humà que tenim a les institucions europees, l’hauríem de poder canalitzar molt millor. En relació a l’anterior president, sí que es pot afirmar que l’actual president coneix de primera mà les institucions europees. La primera trobada del president Montilla amb catalans a Brussel·les va ser patètica: per respondre les diferents preguntes, la delegada de la Generalitat Ana Terrón buscava una fitxa escrita i la donava al president Montilla, que la llegia literalment davant l’astorament majúscul de tothom. Ana Terrón avui treballa en un ministeri a Madrid, després de que la delegació de la Generalitat a Brussel·les s’aboqués a celebrar la presidència espanyola del primer semestre de 2010, l’èxit de la qual ha estat més aviat discret, com tothom sap.
6.- A la roda de premsa posterior a la reunió amb el president Durao Barroso la “premsa d’esquerres” (especialment el diari Público) ha tornat a acusar el nou delegat Joan Prat de ser “un home del PP”. Jo vaig discrepar de Prat en aquest mateix blog ara fa dues setmanes, tot defensant que sempre hem de demanar l’oficialitat del català a Brussel·les. Ara bé, cal que la premsa fomenti la cultura política dels ciutadans i no només el seu instint populista més baix: Prat va treballar quasi vuit anys per al comissari socialista Marín, mentre que només va estar-ne quatre amb el comissari popular Matutes. I Prat també ha estat ambaixador a l’OTAN, a Itàlia i a Holanda nomenat per governs tant de PSOE com del PP. Deixem que el delegat Prat comenci a treballar i després ja criticarem què fa i què deixa de fer, però em sembla d’un populisme sud-americà molt baix només aquesta crítica tan sectària: en Salvador Sedó té tota la raó quan em va dir que “aquest tipus de censura a un diplomàtic sènior de carrera als països europeus avançats és insòlita i mai no s’hauria produït en aquests termes”. Europa acaba als Pirineus, sento a dir sovint, però els catalans hauríem de fer que Europa acabés una mica més avall. Som-hi.
