Recomanació al lector: Llegeixi’s aquest article amb afectació, sota l’influxe ciceronià, esperitat de l’èpica i deprés d’haver escoltat algun dirscurs de les pel·lícules de guerra—de guerres no ignorades.
En la seva missió d’informar (en la llengua que correspongui) al ciutadà des de territoris que el periodista considera hostils per la feroç competència, un valent es llança a l’aventura de la notícia, meitat fets, meitat interpretació, meitat invenció. D’entre els gèneres periodístics, el tipus cronístic s’encapsa en aquell no man’s land entre la informació i la opinió. La crònica—la bona crònica— ha d’exhibir un equilibri perfecte entre el que són els fets i el que és judici. Per això, el cronista apareix en forma de narrador—versat en l’art subtil del relat—intradiegètic. És testimoni, jutge i part de la narració i com a tal li és requerit un rigor absolut, perquè com va dir Prestwich Scott “Comment is free, but facts are sacred”. (The Guardian, 29 novembre 2002). La crònica ha estat paulatinament incoroporada al món periodístic actual com a distintiu de segons quins mitjans de comunicació de premsa escrita i s’ha guanyat la titularitat del primer equip. Aquesta contingència ha ocasionat un allau de cronistes que han trobat en la mixtura d’aquest gènere un espai còmode i complaent on, amparats per la trinxera de la pantalla d’una computadora, disparen la seva munició enverinada en forma de caràcters amb un lleu moviment de canells.
Més tard, arrossegat pel vòrtex de la ficció, posseït pel daimon de l’escriptor, abrigallat per l’esperit de les muses, des del centre neuràlgic comunicatiu que li paga un sou cada final de mes es disposa a redactar el text que empeny des de les vísceres fins a la punta dels dits. Inmers en el relat, utilitza un llenguatge planer, accessible, sense garlandes, no té marques escripturàries pròpies, (però sí normes de publicació) i depura el seu estil per adequar-lo a la més pura objectivitat. El seu lloc és un santuari auster que ha personalitzar amb un parell d’adhesius —posem pel cas de color taronja— és un recés aïllat on trobar-se amb el seu Pérez- Reverte, Arcadi Espada o Isabel San Sebastián interior i que li concedeixi el do narratiu. Evita tota distracció, per molts intents de la seva mare de trucar-lo al telèfon mòbil d’empresa i dels seus amics a saturar el seu whatsapp amb vídeos de gatets i emojis de flamenques. Com tot escriptor, que es preui, vol restar immortalitzat per la seva obra i la seva imatge en la història, ja es veu entre una riuada de masses que l’aclamen i li demanen signatures, en l’arravatament que pateix oblida que és periodista i no escriptor, seduït pel flash del reconeixement queda encegat i tal fet no el deixa encertar en les tecles, ni en els mots, ni en la realitat. El daimon l’abandona, les muses, els fets i la memòria—espero que el desodorant no— l’esperit escriptor es difumina i queda un periodista assegut davant la temuda pàgina en blanc del programa word piratejat. Sense cap altra opció, tira d’invenció—matussera, no cal oblidar que els peridistes són de fets, no d’imaginació—i malescriu com pot quatre ratlles sense saber, però, que està forjant un nou estil periodístic i que té molt números per ocupar el prime-time de la graella noticiària: la descrònica. I, com el torero que no ha tallat ni orelles ni cua, porta l’escrit al seu cap i el deixa sobre la taula. És una redacció insulsa, sense esma, sense gràcia, sense fets, sense veritat, però amb molta inventiva, això sí. Torna al seu gris habitacle, apaga l’ordinador, es perfuma amb una imitació de Brummel—“un home se la juga a les distàncies curtes”—i marxa cap casa tot revisant el seu currículum “periodista”…i en un brot de genialitat afegeix mentalment “periodista, entre d’altres coses”—i és clar! s’ha d’estar a l’avantguarda, tenir visió i previsió de futur perquè el periodisme ja no és el que era, ara és un periodisme de fireta.
