Benvolguts amics, benvolgudes amigues, com ja sabeu l’estat espanyol acaba de salvar les empreses constructores de les autopistes que voregen Madrid. Això és Abertis, Sacyr, ACS, Acciona i Bankia. Salvar vol dir que amb els diners de tots -del pagès de la Cerdanya i del mariner del port de Cadis- l’estat compra la titularitat de les autopistes perquè passin a ser públiques. Les nacionalitza. Un parèntesi, a l’hora de mesurar les balances fiscals de cada autonomia suposo que comptaran aquests 5.000 milions d’euros dels que Madrid es beneficia per l’efecte de capitalitat, oi? Quins pebrots! Doncs bé, senyores i senyors, ras i curt, això és el capitalisme d’estat, o ‘crony capitalism’, un sistema econòmic sorgit de les entranyes de l’estatisme socialdemòcrata, no del liberalisme. Repeteixo, no del liberalisme. I per què ho dic això? Doncs perquè si tu engendres i incentives un sistema on l’estat acumuli cada vegada més responsabilitat, com pretén la socialdemocràcia, aquestes coses sempre acaben passant.
Aquest capitalisme no liberal funciona de la manera següent: l’estat concedeix a unes quantes empreses privades la construcció d’infraestructures, aquestes empreses es beneficien (normalment per afinitats polítiques) de la concessió i, si alguna cosa va malament, doncs l’estat, ergo la ciutadania, els hi paga el rescat. Alehop! Es tracta de privatitzar guanys i socialitzar pèrdues. Ben al contrari del que el capitalisme de sentit comú hauria de fer, és a dir, privatitzar guanys i pèrdues. Aquesta perversió del capitalisme és conseqüència directa de la voluntat de la majoria dels ciutadans que enquesta rere enquesta s’identifiquen amb opcions estatistes i reclamen encara més intervenció estatal com a model social. Com més gran sigui la dimensió econòmica de l’estat, més diners de tothom podrà gestionar, això vol dir que més líquid podrà gastar en nom nostre. Una empresa funciona igual, l’estat és una empresa, com més diners té més inverteix, el problema, però, rau que l’empresa estatal s’ha fet tan gran, hi ha tants buròcrates que la gestionen, que el ciutadà ras ja no controla en què es gasta els seus diners. Per tant, és de calaix entendre que en un lloc on es gestionen tants diners hi hagi grans empreses que busquin el seu escalf proteccionista. Així funciona el capitalisme d’estat.
Uns diran que és més democràtic que els diners els gestionin uns individus que han estat votats per tots plegats. Això és fals. Els diners on millor estan és a les butxaques de cada treballador. El món privat és igual de públic com l’estatal, l’empresa privada coopera i reverteix en la societat tant o més que l’estat, o és que no ens beneficiem i ens curem i gaudim dels grans invents que han fabricat les empreses privades?
Així doncs, al contrari del que pensen i diuen els moviments polítics que cerquen la justícia social i reclamen encara més estat; és el capitalisme de tall liberal el que permet desenvolupar una societat amb més progrés i benestar. El capitalisme d’estat, o capitalisme clientalista, o capitalisme d’amiguets, o capitalisme corporativista, és aquell sistema neomercantilista que creix gràcies als favoritismes que proporciona un estat engreixat tal com aquests justiciers socials desitgen. Com més inflat estigui aquest estat, més terreny per córrer tindran els buròcrates per repartir amb els seus amiguets. Això és i serà sempre així. Paradoxes del meravellós món estètic de l’esquerra moralista.
