Amigues, amics,
Em mou a escriure aquestes ratlles la carta que el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ha escrit des de la presó de Lledoners el proppassat dia 11 de gener. Crec que pot ser un document antològic, pel moment en què ha estat escrita i el lloc on ha estat pensada i escrita. És un autèntic llegat per a tots(es) els que creiem en la democràcia i en el dret d’autodeterminació de Catalunya. Tant se val que l’hagi escrit Jordi Cuixart o qualsevol dels altres presos(es) polítiques que estan en vigílies de ser jutjats per un tribunal que saben, i sabem, que està polititzat i és absolutament hostil als processats i a allò que representen. Totes i tots estan convençuts del mateix i estan disposats a afrontar amb fermesa aquest gran judici polític contra ells, elles, els drets humans, la democràcia i contra Catalunya. Procuraré no situar frases fora de context, malgrat que les transcric a trossos aïllats però significatius. Comença:
“Som a punt de marxar a Madrid… som conscients de la transcendència del moment en què, davant la pompositat i teatralització, hi trobaran un grup d’homes i dones que ja hem assumit amb plena responsabilitat històrica el paper que ens pertoca jugar… en aquesta estratègia hi ha també la defensa de la societat civil que el passat 1 i 3 d’octubre del 2017 vam decidir que mai més no renunciaríem a la llibertat. Entre els principals objectius, hi destacaríem:
Assumir la desobediència civil (i les seves conseqüències) com a instrument de transformació social. La seva existència prova la veritable salut d’un estat de dret i democràtic.
El judici esdevé una expressió cabdal de la lluita pacífica per l’autodeterminació de Catalunya i per la defensa del valors democràtics. I també és una oportunitat inigualable per fer-ho davant la comunitat internacional.
Cal una mobilització de la societat al carrer per acompanyar-nos durant tot el judici oral. És també aquí on tenim el repte d’aconseguir visualitzar, des de la radicalitat democràtica, el gran consens del país al voltant de la defensa dels drets civils i polítics dels ciutadans, que vol dir el dret a la dissidència política, el dret de manifestació, a la llibertat d’expressió i el dret de reunió.
…ni la presó ni les amenaces de violència per part de l’Estat poden suposar cap limitació en les estratègies.
Aquest 2019 us desitjo de tot cor que no hi hagi lloc per a cap jerarquia, ni per a la violència, ni per a la por de cap mena. Que ‘cada segon que vivim és un moment nou i únic de l’Univers’, com deia Pau Casals, i que seguim fent ben nostre el lema dels vells insubmisos: ‘Hem nascut per ser lliures i no soldats’
Sempre endavant!
Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural (Presó de Lledoners)”
En un altre àmbit, molt a tenir en compte en tot aquests procés (Europa, Alemanya en aquest cas), l’amic Pere Grau, català resident a Alemanya des de fa més de 60 anys i amb una visió del tema molt global i respectable per l’entorn d’on prové, m’envia un article que publica avui també El Matí:
https://elmati.cat/new/?p=29017&preview=true
Sembla clar que un d’aquests socis que cerca Alemanya podria ser l’Estat espanyol, que està en franca decadència democràtica i econòmica. Pedro Sánchez està pressionant Estrasburg i, per molt independent que sigui aquell Tribunal de Drets Humans, certes pressions o manipulacions no ens poden fer cap gràcia ni permetre’ns de tenir-hi una confiança cega en les seves sentències. Arreu, sense excepció, els poders polítics i econòmics tenen la darrera paraula.
Els nostres presos i preses polítiques seran duts d’ací a pocs dies a les presons i tribunals de Madrid. Que els tornem a veure lliures per Catalunya i a casa seva dependrà fonamentalment de la justícia internacional i, sobretot, de la contínua mobilització del poble de Catalunya que vol la llibertat i la justícia. Els nostres presos polítics han madurat i crescut en patriotisme i fermesa en les presons. Nosaltres, que som lliures (fins a cert punt), tenim l’obligació moral d’estar, almenys, a la seva altura. Des de que comenci el judici, ni un dia de treva als carrers. Fora pors! Els dèbils son ells perquè no tenen la raó. Només tenen una força limitada, més limitada del que ens sembla.
Ah! Pressupostos? No n’hi haurà amb xantatges, només amb gestos i fets clars, sense possibilitat de marxa enrere. Els catalans, només amb una encaixada en tenim prou per tancar contractes, però això només funciona entre nosaltres. Amb “altres” ja estem escarmentats i no ensopegarem en la mateixa pedra. Endavant !!!
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
