En la societat actual la presumpció d’inocència, un valor que reposadament estic segur que tots coincidirem en considerar com uns dels pilars fonamentals d’una societat democràtica i justa, no existeix.
Em sembla que actualment la presumpció d’inocència no existeix per tres motius, segur entre molts d’altres.
En primer lloc perquè vivim en la societat de la immediatesa absoluta. No només disposem dels mitjans tècnics que ens ho permeten, sinó que el model de societat evoluciona cada vegada més cap a la necessitat que l’individu estigui connectat al món totes les hores i sigui on sigui. Aquesta permanent connexió amb la immediatesa que es produeix a qualsevol lloc del món ens porta al segon motiu que és conseqüència d’aquest primer. La informació ens arriba superficial, no podem ni volem aporfundir, no tenim temps, amb un titular en tenim de sobres. Si hem d’estar al cas de tot a tot el món immediatament no podem ni volem aprofundir. No cal dir que un exemple clar d’això és el twitter, un mitjà immediat de comunicar qualsevol cosa però només en poques paraules.
La riquesa i bellesa del matís, del dubte, el gaudir del dubte raonat, de l’argumentació fonamentada amb la intel·ligència, la mateixa intel·ligència que combinada amb l’esperit crític cultivat des del respecte, et permet discrepar també de manera raonada, arribar a la conclusió que tot és opinable, que tot i convençut dels teus arguments, hi ha punts de vista diferents … no tenen cabuda, no hi ha temps, consumim blancs o negres, ep i de pressa, perquè a cada cosa només hi podem destinar uns segons.
El tercer motiu és que vivim un moment molt dur col·lectivament i en coseqüència també individual. Un moment de decepció, indignació, desorientació, de desesperança, d’incertesa, de por, de falta de referents polítics, ideològics … en moments així l’autoestima a falta de poder-se agafar a referents positius necesstia retroalimentar-se assenyalant culpables. La identitat no només es referma aplegant-se en allò que vols ser, sinó també manifestant allò que menyprees. En aquest sentit asenyalar culpables ens va molt bé per a poder-nos presentar com a innocents, no només davant dels altres sinó sobretot davant de nosaltres mateixos.
Quanta raó té el gran monologuista uruguaià Godoy quan diu que en 2.000 anys d’humanitat s’han dit moltíssimes coses, moltíssimes, però que només n’hi ha una que sigui veritat: tot allò que em passa a mi és culpa d’un altre.
Per tot això a la mínima que sentim que aquest o aquell personatge públic podria haver fet això o allò, que no se sap però que sembla que hi ha un indici que … nosaltres l’hem jutjat immediatament: és culpable. Fora, a una altra cosa, és culpable i ja està. I com que ja està, en fem broma al bar, a les tires còmiques de tots els diaris, el personatge en qüestió apareix en els programes d’humor de ràdio i televisió caracteritzat com a lladre, corrupte … i quan tot això passa, en molts dels casos ni tan sols s’ha iniciat la investigació.
Està clar que la justícia “oficial” no s’ha afegit al món de la immediatesa, tot i que sembla que cada vegada més sí al de la superficialitat, amb la qual cosa “la justícia social” té via lliure. Quan anys després dicta sentència, sigui la que sigui, sempre ens sembla poc. Fa tants anys que tot i no tenir cap coneixement del cas per a nosaltres és un tema tancat, que no ens cap al cap que no faci els mateixos anys que estigui complint condemna. I com que la nostra de condemna no es fonamenta en el coneixement del cas sinó en la necessitat d’atribuir culpabilitats a allò que ens passa, la condemna oficial també la jutgem automàticament de corrupta i tramposa.
No pretenc defensar a ningú i molt menys si ocupa un lloc públic, servir-se des del lloc destinat a servir és d’una baixesa que mereix tot el menyspreu. Només m’ha vingut de gust fer una reflexió en el sentit que hem de mirar d’evitar que la societat de la immediatesa, que ens serveix titulars superficials, ens faci perdre la nostra capacitat d’anàlisi que permeti crear-nos una opinió pròpia més fonamentada. Que la realitat de decepció, d’indignació, no ens faci assenyalar culpables de manera precipitada.
