La vulnerabilitat és un element consubstancial a la naturalesa humana, que iguala tots els éssers humans, en el fet de poder emmalaltir per exemple, si bé repercuteix de manera encara més greu sobre els pobres. Per això es van crear les mutualitats i després la Seguretat Social. Avui però, àmplies capes de la població a tot el planeta es troben en perill d’exclusió social, pateixen greus problemes de pobresa habitacional, viuen al llindar de la subsistència. Actualment, treballar no sempre és una condició per viure dignament . La crisi migratòria ens ofereix la imatge d’una Europa que no vol ni sap acollir, que converteix l’estranger pobre en un enemic. Massa persones estan necessitades d’ajuda i el tercer sector està desbordat. El planeta es converteix en un abocador que contínuament hem de sanejar i l’escalfament global ens va destruint el nostre hàbitat poc a poc. Vivim desconnectats de la natura, contaminant l´aire que respirem amb unes formes de vida insostenibles. Maltractem i abandonem els animals que senten, i per fugir de la barbàrie parlem del seu benestar. Tot i que en alguns àmbits es progressa en la conscienciació, continua sent una urgència institucionalitzar les cures.
En efecte, durant els darrers segles, la política s’ha entès bàsicament com una activitat que girava al voltant del contracte, la felicitat social i la condició de ciutadà, a l’empara de la construcció liberal-democràtica de l’estat nació. La fraternitat advocada pels revolucionaris francesos del 1789 sempre va quedar pendent d’una implementació real. Centrats en els valors de la llibertat i de la igualtat, sembla que no arriba la fraternitat. Recentment s’ha reivindicat pel Papa Francesc com a exigència moral de les relacions humanes (2020). Però la reivindicació de la fraternitat és tan antiga com la condició humana. Potser caldria tornar als plantejaments aristotèlics de l’amistat cívica, conseqüència de la consideració de l’ésser humà com animal polític, una ciutadania basada en l’afecte, la responsabilitat, l’interès pels altres i la creació de lligams comunitaris que facilita la concòrdia i l’ajuda mútua. Ciceró va reivindicar l’amistat cívica, com a virtut que aporta harmonia a la vida pública i empatia amb els conciutadans. Avui, a més, necessitem un Estat útil per a la cura de les persones, que faciliti prestacions, subsidis o auxili. Si l’Estat no serveix per a ajudar les persones quina és la seva raó d’ésser?
Seguint Jacques Maritain i el seu humanisme integral o Hanna Arendt i la seva idea de pensar en el lloc de l’altre en la lògica de construir democràcia a partir dels vincles del bé comú, podem posar en valor la diversitat per estimar-la, com el fonament de la convivència pacífica, civilitzada i fraterna. Les interaccions humanes, així, se situen més en l’àmbit de la responsabilitat i els deures que en els drets, sense més ni més.
Practicar l’amistat cívica en una societat democràtica implica acceptar que el pluralisme és la vida però que alhora la convivència és un valor moral que comporta respecte, diàleg i compromís amb els altres. No en va Mounier ens aportà el discurs del “nosaltres” i la distinció entre comunitat i societat. Sabem que la ciutadania enfrontada a bàndols, fins i tot amb el discurs de l’odi, posa el germen de l’autoritarisme i s’allunya de l’ideal democràtic, i del seu corol·lari, la pau social, la concòrdia i el respecte als drets fonamentals. Si no hi ha amistat cívica és impossible construir llaços de compassió i comunió. Al seu lloc es desenvolupa la insolidaritat, el desinterès, la desvinculació, que no propicien la cura. El virus del Covid-19 ens ha allunyat els uns dels altres, dificultant l’amistat. El proïsme ha aparegut com un perill com més distant millor. Aquest proïsme és molt diferent d’aquell que definia Levinas, sense el qual el jo no existeix com a tal. I com ha dit Butler, és gràcies a la construcció del nosaltres que és possible que “una vida pagui la pena”. La consciència de l’existència de l’altre és el que dona sentit al jo. Aquest altre que se’ns apareix com a tal de manera especialment greu per mitjà de la malaltia, la mort i l’absència. Una vida així té sentit i fins i tot per ser plorada.
