De les diverses maneres com es pot abordar el tema de les relacions entre cultura i poder, una de les més pertinents potser sigui la de considerar-los com una lluita entre dos poders, lluita permanent i antitètica que no té un desenllaç satisfactori en la història de la humanitat i que obliga a replantejar contínuament la seva relació.
Un recorregut precipitat a través de la història ens podria conduir a l’afirmació que el poder, pervers per naturalesa, acaba sempre victoriós sobre la cultura o sobre determinats símbols culturals. Sòcrates, Sèneca, Boeci, Thomas More i un llarg etc. serien les víctimes d’aquesta lluita desigual. La cultura vençuda enfront del poder establert.
Sense negar la veritat d’aquesta constatació, existeixen relacions força més subtils que les esmentades, en les quals és fàcil caure en una visió maniquea de la realitat històrica quan la connivència entre cultura i poder ha estat sovint molt més complexa del que pugui semblar a primera vista. Prenem un parell d’exemples històrics que poden ser paradigmàtics. El cas de Galileu n’és un d’ells. Galileu, en efecte, per tal de guanyar-se els favors de la cort dels Medici, va tenir l’habilitat o l’astúcia suficient de batejar una nova constel·lació amb el nom d’estrelles medicees. Sol·licitar el favor dels mecenes és legítim, però en cap cas no és innocent o no està exent d’interessos. No es tracta justificar el que no és justificable en la condemna de Galileu, sinó de no caure en un maniqueisme simplista de “bons” i “dolents”. A un altre extrem trobem el cas de Spinoza, que mai no va acceptar voluntàriament cap càrrec acadèmic per por de perdre la llibertat de pensament. Es va guanyar la vida polint lents per l’òptica i això li va permetre crear el sistema de pensament més coherent que s’hagi produït mai a Occident.
La perspectiva que vull proposar en aquest breu article és, però, una perspectiva diferent. És la que va suggerir Nietzsche en un conjunt de conferències que porten per títol Sobre el futur de les nostres escoles, pronunciades l’any 1872, en les quals reprèn el tema central de Burckhardt sobre la contraposició entre cultura i Estat com una enemistat radical entre aquests dos poders. Nietzsche trasllada aquesta perspectiva històrica al seu present, que és també el nostre, i mostra que en aquesta lluita l’Estat està derrotant la cultura, que la difusió de la instrucció, per una banda, i el seu debilitament i especialització, per altra, condueixen fatalment a una subordinació total de la cultura a l’Estat. Nietzsche se serveix d’una ficció literaria, en la qual el personatge principal, un filòsof vell i venerable que transparenta amb claredat la imatge de Schopenhauer, sosté precisament la tesi d’una cultura clàssica, aristocràtica, antimoderna, antihistòrica i antiacadèmica.
Dos corrents aparentment contraposats, d’acció igualment perjudicial i concordant amb els seus resultats, predominen en les escoles de l’època de Nietzsche: per una banda, la tendència cap a la màxima extensió de la cultura, i, per altra banda, la tendència a disminuir-la i debilitar-la. D’acord amb la primera tendència, cal portar la cultura a ambients cada vegada més amplis; en el sentit de la segona, es pretén de la cultura que abandoni les seves supremes pretensions de sobirania, per a posar-se al servei d’una altra forma de vida, és a dir, de l’Estat. El lloc on conflueixen aquestes dues tendències és el periodisme: en ell es donen la mà l’extensió de la cultura i la reducció de la cultura.
L’actualitat del diagnòstic de Nietzsche no pot ser més evident, més encara si ens fixem en les causes d’on procedeixen, segons Nietzsche, aquestes dues tendències. L’exhortació a estendre i difondre tot el que es pugui la cultura ve continguda en els dogmes preferits de l’economia política. Coneixement i cultura en la major quantitat posible, felicitat en la major quantitat possible : aquesta és la fórmula, segons Nietzsche. L’objectiu últim de la cultura és la utilitat, o, més concretament, el guany, un benefici en diner que sigui el major possible.
Per això, continua Nietzsche, l’autèntic problema de la cultura consistiria a educar a la quantitat més gran possible d’homes “corrents”, en el sentit que s’anomena “corrent” a una moneda. Com més nombrosos siguin aquests homes corrents, més feliç serà un poble. I la finalitat de les escoles modernes haurà de ser precisament aquesta: fer progressar cada individu en la mesura en què la seva naturalesa li permeti arribar a ser “corrent”, desenvolupar tots els individus de tal manera, que a partir de la seva quantitat de coneixements i de saber obtinguin la major quantitat possible de felicitat i guanys. Com que la humanitat té necessàriament un dret a la felicitat terrenal, per això és necessària la cultura, però només per això.
Tot i que la terminología s’hagi modificat, no s’ha modificat, però, el fons de la qüestió que planteja Nietzsche. Avui se’ns diu, de manera insistent, que els nostres plans d’estudis i les nostres institucions acadèmiques han de ser competitives: aquesta és la seva finalitat principal, com si la utilitat i l’eficàcia fossin l’única o la principal justificació de les activitats acadèmiques i culturals.
Aquesta finalitat utilitària de la cultura és altament perillosa per a la cultura autèntica de la qual parla Nietzsche. Una educació que entreveu al final del seu recorregut una ocupació, o un guany material, no és en absolut una educació en vistes a aquesta cultura a la qual nosaltres ens referim, sinó simplement una indicació dels camins que es poden recórrer per defensar-se en la lluita per l’existència. Sens dubte, una tal indicació té una importancia màxima i immediata per a la immensa majoria dels homes. En altres paraules, guanyar-se la vida o adquirir una posició social rellevant. Certament, hi va haver una època, no massa llunyana, en la qual tenir cultura significava, no només una certa posició social, sinó també millors prestacions econòmiques. Avui dia no és així, excepte en alguns casos.
Les institucions de cultura a les quals es refereix Nietzsche es proposen superar les necessitats de la vida: formar empleats, comerciants, oficials, majoristes, agricultors, metges, tècnics. Nietzsche les anomena institucions per a les necessitats de la vida, les quals són antitètiques amb les institucions per a la cultura. El judici de Nietzsche sobre el primer tipus d’institucions no ofereix cap mena de dubte. L’explotació gairebé sistemàtica, per part de l’Estat, d’aquests centres d’ensenyament secundari té com a finalitat formar, el més aviat posible, funcionaris útils, i assegurar-se de la seva docilitat incondicional, la qual cosa està molt allunyada del concepte de cultura. Aquest seria, segurament, el lloc més pertinent del debat actual sobre públic i privat: formar per a la pròpia utilitat. La discriminació no es fa en base a la capacitat, sinó en base a la docilitat a les institucions a les quals se serveix.
Però hi ha més. Segons Nietzsche, els centres d’ensenyament, o bé s’han convertit en llocs en els quals es cultiva una cultura perillosa, que rebutja amb odi profund l’educació autèntica, o bé cultiven una erudició micrològica i estéril, que en qualsevol cas resta allunyada de l’educació, i el mèrit de la qual consisteix potser a tapar ulls i oïdes contra les temptacions d’aquesta cultura equívoca.
En els centres d’ensenyament, continua Nietzsche, es considera tothom, per exemple, capaç de fer literatura, que té dret a tenir opinions pròpies sobre les coses i els personatges més seriosos. S’incentiva la creativitat, les preguntes d’opinió, etc. Una educació autèntica hauria de reprimir amb tots els seus esforços les pretensions ridícules d’una independència de judici, i habituar el jove a una obediència rígida. Confiar-se en general a l’anomenada “personalitat lliure” no podrà ser res més que senyal de barbàrie. S’ensenya a assajar la crítica estètica de manera independent, quan, en realitat, s’hauria d’obligar a escoltar els grans pensadors. El resultat de tot això és, diu Nietzsche, que estarem sempre allunyats de l’antiguitat, i ens convertirem en servidors de la moda, és a dir, de l’actualitat.
Els centres d’ensenyament secundari aconsegueixen, segons Nietzsche, implantar l’autonomia, mentre que altres èpoques creien que havien d’implantar la dependència, la disciplina, la submissió, l’obediència, i havien de rebutjar qualsevol mena de presumpció d’autonomia. Nietzsche creu que la tendència de l’ensenyament secundari consisteix a preparar i habituar el deixeble perquè després pugui seguir vivint i aprenent autònomament. I és justament aquesta autonomia la que li fa tanta por i li resulta tan depriment.
L’ensenyament secundari, a partir de la seva formació originària, no educa amb vistes a la cultura, sinó a l’erudició. La divisió del treball en les ciències, per exemple, tendeix pràcticament cap a l’objectiu de reduir o anihilar la cultura. L’estudi de les ciències està estès tan àmpliament que el qui vulgui produir una cosa en aquest terreny s’haurà de dedicar a una branca completament especialitzada i quedar-se, en canvi, indiferent en relació amb totes les altres. D’aquesta manera, encara que aquest sigui superior al “vulgus” en la seva especialitat, en tota la resta, o sigui, en tots els problemes essencials, no se separarà d’ell. El mateix podríem dir, en molts casos, de les lletres en l’actualitat.
La vigència del judici de Nietzsche no pot ser més evident. La insistència en determinats sectors de l’ensenyament a recuperar les matèries anomenades comunes en detriment de les d’especialitat seria un correctiu, en aquest sentit, del que demana Nietzsche. La importància de les humanitats, en efecte, no és en detriment de la cultura científica, sinó precisament al contrari. Allò que afecta realment l’home no està vinculat directament ni a la ciència ni a la tècnica, sinó a la seva humanitat. Per això és necessari que la cultivi, perquè no depengui de manera arbitrària de la tècnica o de la ciència, sinó que es serveixi d’elles i no a la inversa. Max Weber ho deia de manera molt clara: el problema del valor de la ciència o de la tècnica no es troba ni en la tècnica ni en la ciència, sinó en un altre lloc. Ni la ciència ni la tècnica no ens diran mai el que hem de fer, què és el que ha de decidir l’home. D’aquí la importància de la cultura humanística. Si elimineu els grecs, amb la seva filosofia i el seu art, per quina escala preteneu pujar a la cultura?, ens diu Nietzsche.
A més, l’elevat nombre de centres d’ensenyament exigeix també un elevat nombre de professors. Arriben d’aquesta manera a les escoles una quantitat excessiva de professors que determina gradualment l’esperit d’aquestes escoles. Aquesta majoria exigeix de manera sorollosa i amb insistència la fundació de noves escoles. De cop i volta, aquests cridaners portantveus de la necessitat cultural es transformaran en ardents adversaris de la cultura autèntica, és a dir, de la que és partidària de la naturalesa aristocràtica de l’esperit. Efectivament, en el fons aquells pensen que el seu objectiu consisteix a emancipar les masses del domini dels grans individus. Parlen de la “formació del poble”. L’objectiu de Nietzsche no és la cultura de la massa, sinó la cultura dels individus. Allò que s’anomena formació del poble es pot proporcionar aconseguint per a tots la instrucció elemental.
Quina és, doncs, aquesta cultura autèntica de la qual parla Nietzsche?
Una cultura inautèntica seria una cultura “ràpida”, “actual”, “democratitzadora”, “especialitzada”, que capacita els individus de pressa per guanyar diner.
Una cultura autèntica és per a homes tranquils, homes que encara no es deixen arrossegar per la pressa vertiginosa de l’època, homes que no es poden acostumar a establir el valor de les coses en funció de l’estalvi o pèrdua de temps, homes que “encara tenen temps”. És una cultura inactual, aristocràtica. Una cultura que produeix solitaris, que col·loca els seus fins més enllà del diner, que consumeix molt de temps. La cultura autèntica porta el segell de la inutilitat, o, si es vol, de la gratuïtat.
Estem, doncs, en una cruïlla. Podriem dir la del ‘poder de la cultura’ i la de la ‘cultura del poder’, i sabem on condueixen els dos camins. Si prenem un d’ells, diu Nietzsche, agradarem a la nostra època i aquesta no ens escatimarà elogis: partidaris immensos ens recolzaran, i tant a darrera nostre com a davant nostre hi haurà homes amb els nostres mateixos sentiments. Serem guardonats amb premis literaris, ens convertirem en ‘best-sellers’, disposarem de les millors tribunes de la premsa, quan pronunciem una consigna, ressonarà arreu. Tot això ens donarà la cultura del poder. Per l’altre camí, en canvi, tindrem pocs companys, és més difícil, més tortuós i més escarpat. Els qui recorren el primer camí es burlen de nosaltres, perquè nosaltres caminem amb més cansament; també intenten convèncer-nos que passem a la seva banda. Si en alguna ocasió es creuen els camins, us maltractaran, diu Nietzsche, us apartaran a un costat, o fins i tot us evitaran i us aïllaran. Severa crítica de Nietzsche als ‘pensadors de totes les corts’: politiques, mediàtiques, empresarials, etc.
Els millors, segons Nietzsche, cauen víctimes d’aquests elogis, i, en el fons, és difícil que el fet de ser receptiu o no a aquestes veus depengui del grau del talent; allò decisiu és el nivell de certa elevació moral, l’instint per a l’heroisme i el sacrifici, i, per últim, una necessitat autèntica de cultura, introduïda per una educació correcta i convertida en un hàbit.
Qualsevol mena de cultura s’inicia amb el contrari de tot el que s’elogia com a llibertat acadèmica, és a dir, s’inicia amb l’obediència, amb la subordinació, amb la disciplina, amb la subjecció. I així com els grans guies necessiten els qui han de ser guiats, així també els qui han de ser guiats necessiten els guies.
I les experiències més notables, més instructives, més decisives i més íntimes són les quotidianes, però molt pocs són els qui ho entenen. Als pocs filòsofs autèntics i existents són als qui van destinats aquests problemes ignorats, abandonats en el camí i gairebé trepitjats per la multitud, perquè els recullin amb cura i resplendeixin com pedres precioses del coneixement. La majoria, en canvi, es decanta avui a qüestions que tenen un ressò mediàtic i un èxit segur, que tenen interès per algun poder, però que no tenen res a veure amb els problemes quotidians de les persones. L’exemple del ‘Fòrum de les cultures’ és, en l’actualitat, el més eloqüent.
Per reprendre la qüestió plantejada al començament, cultura i poder han estat sempre en relació i en pugna. El poder, públic o privat, busca sempre aduladors i servidors. La cultura, si no vol renunciar a la seva essència, ha de mantenir el seu caràcter “inútil” i gratuït per preservar la humanitat de l’home enfront dels seus destructors reals o potencials.
