Aquesta setmana ens assabentem que l’Institut Nacional d’Estadística ha arribat a un acord amb les principals empreses de telefonia mòbil de l’estat per poder seguir les nostres passes a canvi d’una suma de diners prou elevada. Fins ara, això només es podia fer amb el nostre permís o amb una autorització judicial per a un cas concret en un moment determinat.
S’insisteix que són dades anònimes i que no se seguirà el moviment de cap persona especifica però l’INE és un organisme públic per la qual cosa pot creuar dades per tal d’esbrinar a qui pertany eixa petjada.
I a quina norma han acudit per protegir-se en realitzar aquesta campanya? Doncs segons el Reglament Europeu General de Protecció de dades es poden facilitar aquestes dades perquè com que no estan associades a una persona en concret no és una dada personal sinó el moviment que hi ha a una àrea geogràfica. Així acudim a l’article 89 de l’esmentat reglament que ens diu que el tractament de dades amb fins d’arxiu amb interés públic, investigació científica o estadístics és lícit.
És a dir, les companyies no donaran posicions geogràfiques de telèfons mòbils concrets, sinó el total de telèfons que es troben en una zona en un moment concret, un recompte.
No hem d’obviar que amb els telèfons mòbils amb geoposició estem monitoritzats constantment. Que si busquem el rastre que deixem amb els nostres mòbils ens quedaríem bocabadades i que aquestes dades que es recaven només pel servei que ens dóna l’operador son molt compromeses.
Abans podíem comprar-nos targetes SIM sense nom però que amb un canvi legislatiu a conseqüència d’un atac terrorista, les companyies estaven obligades a recopilar les dades dels usuaris tot el temps per si era necessari accedir-hi en un moment posterior, però sempre amb l’autorització del jutge.
Acudim a la llei 25/2007, de 18 d’octubre de conservació de dades relatives a xarxes públiques de comunicació per veure que no s’admet l’accés a les dades de trànsit i localització. A l’article 1 i 2 ens parla del que es consideren dades emparades per aquesta llei. L’article 4 ens parla dels límits d’aquest ús de les dades, en tractar-se d’un dret fonamental, que estableix que no es podrà usar fora dels supòsits (art 38) d’autorització de la llei de telecomunicacions. Aquest límit diu que només es procedirà al tractament quan s’haja fet de manera anònima o amb consentiment informat i només pel temps necessari per a la prestació de serveis i que els usuaris finals tenen dret a retirar el seu consentiment en qualsevol moment.
En definitiva, tenim dos factors per establir que aquest fet fa tremolar la garantia del nostre dret fonamental de privacitat. Un és que les dades són anònimes i que segons ells, no seguiran a cap persona individual sinó al col·lectiu de persones i l’altre és que es paga per eixes dades. S’ha dit moltíssim que el negoci del futur és el big data, que les empreses paguen per tindre les nostres dades i ara fins i tot un organisme públic ha pagat per obtenir accés a elles.
No hem d’oblidar que l’Agència Espanyola de Protecció de Dades té competència de control sobre aquesta actuació com a autoritat pública que ha de vetllar pel compliment de la normativa aplicables a les dades. Ja han fet un comunicat en què sol·liciten informació sobre els protocols establerts amb les operadores per a la utilització d’aquestes dades amb la finalitat de conéixer els desplaçaments de la població.
Per la nostra part podem acudir a la nostra empresa de telefonia mòbil per demanar que no ens incloguen en eixa base de dades que facilitaran a l’INE.
Fins ara, eren les empreses les que estaven a aquest mercat de dades global però amb aquesta notícia els governs s’apunten, per ara amb fins estadístics, al suculent mercat.
I més que confiança en què tot es farà de manera clara i concisa dóna por del que poden fer amb la informació recollida.
