El 21-D es caracteritza per ser unes eleccions sense garanties democràtiques: s’ha fet impossible que els candidats de les forces sobiranistes poguessin participar en la campanya mantenint-los a la presó o a l’exili, la Junta Electoral ha dut les seves atribucions més enllà de les que li atribueix la llei, i ha censurat les forces sobiranistes mentre es deixava actuar les forces dependentistes amb abusos, els mitjans de comunicació públics i privats no han actuat amb proporcionalitat respecte de totes les forces polítiques , s’ha adjudicat l’empresa encarregada de gestionar el recompte per un procediment d’urgència no justificat per les circumstàncies actuals, a una empresa directament dependent de l’estat espanyol i implicada en escàndols de manipulació de resultats en altres processos en què ha actuat, etc. A més, les eleccions han estat convocades a través de l’aplicació d’un article de la CE que en absolut capacita per exercir aquesta funció al govern central, etc. No acabaríem mai.
Tanmateix, les forces sobiranistes han acceptat el repte malgrat els evidents desavantatges dels quals parteixen. I malgrat l’existència d’un plebiscit anterior que les forces que ara disposen d’un marc que les afavoreix, dissenyat per elles mateixes, van boicotar, i en què l’estat espanyol va tenir una intervenció repressora dels drets del votants, no solament des de la seva condició de votants sinó des del punt de vista del que són considerats drets humans per la legislació internacional, amb la conseqüència d’impedir participar en el plebiscit un percentatge molt important dels electors. Em recorda aquells amics que tots hem tingut de petits, que s’anaven inventant les normes dels jocs a mesura que a ells els convenien, per negar l’aplicació de la mateixa norma quan et beneficiava a tu, i que quan veien que tot i així estaven a punt de perdre tiraven el tauler de joc i les fitxes per terra i deien que ja no volien jugar més i que ja no t’eren amics mentre es feien els ofesos. Els dependentistes d’aquest país no han superat l’infantilisme, encara que vulguin gestionar assumptes que afecten molt directament la vida dels adults.
En un estat constituït democràticament, i que pretengui seguir unes normes de funcionament democràtiques, el risc de ser derrotat en una contesa electoral sempre hi serà present, sigui ara mateix, d’aquí tres anys o d’aquí cent cinquanta. Encara que inventem normes per prohibir, el que la història demostra que no serveix de res prohibir. Per tant, qui pretengui construir una nova república no ha de tenir por d’uns resultats electorals, encara que les eleccions es produeixin en circumstàncies desfavorables, si aquestes constitueixen l’única oportunitat possible que el cos electoral es pronunciï malgrat les intencions deshonestes dels qui convoquen les eleccions. A més, són una oportunitat perfecta perquè el govern legítim, l’escollit democràticament, recuperi el poder a través d’un nou mandat democràtic. El repte és molt gran, però pot ser l’única oportunitat de què disposem durant molt de temps, no hem de desaprofitar-la ni posar-ho fàcil als qui ens volem muts i a la gàbia. Oi més quan tot assenyala que convoquen les eleccions per les pressions dels seus aliats europeus, que potser els donen peixet però no els en volen deixar passar cap ni una més com aquesta.
L’objectiu principal de les forces sobiranistes ha de ser restituir el govern legítim en el lloc que li pertoca, o en el cas que el govern espanyol es negui a deixar sortir els uns de la presó, o deixar tornar els altres de l’exili amb garanties que no seran empresonats, contribuir a fer que els països de la Unió Europea, els seus governs i les seves opinions públiques, tinguin una imatge molt més fidedigna del que està passant i puguin augmentar les seves pressions o actuar en conseqüència, tal com estableixen els tractats fundacionals de la mateixa UE. I si es perdessin les eleccions, les conseqüències, tot i ser extremes, no seran gaire pitjors que si es perdés el suport a la república d’aquí tres, trenta o cent anys. Qualsevol objectiu partidista que anés més enllà del restabliment del govern legítim seria dotar de legitimitat l’aplicació de l’article 155 de la CE.
Molts pensen que els partit sobiranistes haurien d’aclarir ara en els seus programes com pensen engegar el funcionament de la república i les seves futures institucions, si ha de ser unilateralment o a través d’una negociació. Crec que no cal precipitar-se. L’estat espanyol està a punt de caure en un procés de liquidació i veure molt limitada la seva sobirania. D’una banda, la crisi del deute que pateix s’agreujarà molt a partir de gener, quan el Banc Central Europeu reduirà en un 50% la seva adquisició de deute sobirà i la prima de risc espanyola es dispararà. D’altra banda, no falta pas gaire perquè el jutge emeti la sentència del cas Gürtel, amb totes conseqüències que pot tenir per denunciar les organitzacions mafioses que controlen l’estat espanyol. En aquest sentit, i tenint en compte la política de terra cremada que han seguit fins ara aquestes màfies, eliminant els possibles testimonis de la seva manera d’actuar –és allò de Roma, que no paga traïdors–, no em sorprendria que seguíssim assistint a una epidèmia d’infeccions fortuïtes i fatals de membres de la judicatura, de la fiscalia o de les mateixes forces de seguretat espanyoles que hagin tingut cap mena de relació amb la persecució del sobiranisme amb mitjans que serien considerats il·legítims i il·legals per qualsevol tribunal internacional independent. Per això és molt important que se segueixi una política ferma de documentació i denúncia davant els tribunals de totes les irregularitats comeses per l’estat espanyol. I, mentrestant, a esperar tranquil·lament davant el portal de casa a veure si veiem passar el cadàver de l’enemic.
