Poc abans de finir el 2013, l’admirat Valentí Puig escrivia a les pàgines del diari El País: “A tres siglos del 11 de setiembre de 1714, la Cataluña institucional va a dedicar todos sus recursos a ahondar en la idea de una Guerra de Sucesión interpretada como agresión de España contra Cataluña. Con toda la energía pública concentrada en la celebración entre “pop” y victimista de tres siglos de sojuzgamiento colectivo, el siglo transcurrido desde el agosto de 1914 carecerá de significado”. L’alerta de Puig, carregada d’ideologia del present, pretenia posar el dit a la nafra sobre el perill cert que els fets de 1914 –L’esclat de la Primera Guerra Mundial però, també, la constitució de la Mancomunitat– passin de llarg en plena commemoració del Tricentenari de la derrota de 1714.
Ara bé, que sigui possible que una efemèride en tapi o faci oblidar-ne (i això seria un gravíssim error, com ha assenyalat aquest mateix diari) una altra no vol dir que hàgim de jugar al joc de l’una contra l’altre, com si es tractés de bàndols o equips de futbol. O dit d’una altra manera, que en el cas de la Guerra del 14 tornem a despatxar-la amb una nova neutralitat oficial o que errem en considerar la Mancomunitat com un mer ens administratiu sense cap importància ni transcendència, a la manera de Josep Tarradellas que jutjava severament l’obra de Prat de la Riba com la d’una minoria burgesa que ni representava el conjunt del país ni tenia cap mena d’autoritat sobre res. Un joc fals, tant des del punt de vista historiogràfic com des del punt de vista dels fets, testimonis i escrits dels homes de fa cent anys.
Només cal que retrocedim 100 anys enrere. Barcelona, 11 de Setembre de 1914: per commemorar els 200 anys de la caiguda de la ciutat davant les tropes borbòniques l’estàtua de Rafael Casanova que des de 1888, l’any de la primera Exposició Internacional, havia romàs al Saló de Sant Joan (actual Passeig de Lluís Companys), ha estat trasllada per l’Ajuntament fins al lloc on el Conseller en Cap de Barcelona havia caigut ferit, a la confluència dels carrers Ali Bei i Ronda de Sant Pere. Però, com ens explica el bon observador del seu temps que fou Amadeu Hurtado, els catalanistes que omplen d’ofrenes el monument a l’heroi de l’11 de Setembre, tenen el cap a França, on s’està portant a terme el primer acte de la gran guerra europea: “De prompte va arribar la notícia inesperada de la batalla del Marne amb la reculada ràpida de les forces alemanyes que havien en part depassat París i amb l’episodi espectacular de les tropes franceses de la capital portades en taxis a l’atac contra el flanc enemic. Molts catalanistes feien observar amb goig que la gran batalla, començada cinc dies abans, havia acabat amb la victòria del general català Joffre a l’onze de setembre de 1914 i s’ho prenien com una revenja a dos segles de distància de la desfeta catalana de l’onze de setembre de 1714”. El catalanisme que rememora la caiguda de Barcelona i la pèrdua de les llibertats, uneix sentimentalment el present i el passat, la història i l’actualitat, fent evident la seva connexió amb els grans esdeveniments mundials i amb el trasbals d’idees que es produïen, amatent al que succeïa a Europa i sent protagonistes dels canvis, conseqüències i opinions que la guerra, el magne fet que donà inici al segle XX, provoca, també, a Catalunya.
És el mateix catalanisme que impulsa la Mancomunitat, com a primera experiència institucional pròpiament catalana després de dos cents anys amb esforç, tenacitat, capacitat d’entesa i voluntat política, i que a l’iniciar una obra que pretenia la modernització i l’educació del país d’acord amb els ideals noucentistes, la culturització i normalització de la llengua, la vertebració i estructuració territorial a través de la construcció d’infraestructures, serveis i obres públiques, també recorda la història passada. El president Enric Prat de la Riba qui al seu discurs inaugural, afirma: “La Mancomunitat clou un període i n’obre, n’inicia un altre. Cloem el període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta, amb la supressió del Consell de Cent i de la Generalitat; i n’iniciem un altre, que és el demà, que és l’esdevenidor, que és el desconegut”. De nou, passat, present i futur es fonen en un projecte polític en que se sentiran interpel·lats des dels carlins fins als republicans i socialistes i al que tampoc és aliè cap dels esdeveniments que se succeeixen als camps de batalla i a les capitals de l’Europa en guerra.
Tornant als nostres dies d’inici de l’any 2014, dins la historiografia catalana, ens consta que en aquest moment diversos autors s’afanen per enllestir noves i interessants obres sobre la transcendència a Catalunya de la Gran Guerra, des dels voluntaris catalans que lluitaren sota bandera francesa fins a les posicions dels intel·lectuals respecte al conflicte. Així mateix, s’estan organitzant seminaris i congressos en diverses universitats i, malgrat les dificultats pressupostàries i de prioritats, es podrà situar Catalunya en l’efemèride més transcendent de l’any vinent a nivell mundial. Servidor, com bé sap Puig –amb qui vaig tenir el plaer de parlar sobre la Gran Guerra i la seva interpretació històrica–, ha treballat en aquests aspectes, recuperant la mobilització pro aliada de periodistes, escriptors i polítics a l’entorn de la revista Iberia. Em comprometo a fer-li arribar el llibre que en va resultar.
Per tant, contraposar les dates pot servir per als articles polítics, carregats de judicis i valoracions alienes a la història i a la realitat del que s’està publicant i estudiant, pot ser útil i fins i tot legítim, ara ni crec que sigui profitós ni ens ajudi a escatir i portar a la llum la narració de la Primera Guerra Mundial a Catalunya, des de tots els punts de vista i amb totes les interpretacions que es vulguin, objectiu darrer que sens dubte perseguia l’article de l’articulista i poeta palmesà, que encapçalava aquestes notes. Una narració catalana de la Gran Guerra que forma del relat del nostre passat col·lectiu, tan esbocinat com el mirall de la veritat, en que les dates històriques de 1714 i 1914 són indissociables i no contràries, i de fa cents anys fins avui mateix, que dins i fora l’acadèmia ens proposem continuar escrivint.
