Brussel·les demana l’estat espanyol que augmenti l’IVA. És que no hi ha prou de sacrificis, retallades i exigències recaptatòries? És que si el sistema ha col·lapsat s’ha d’arreglar sempre així? Per que no s’ajuda de debò l’economia productiva i les inversions que creïn oportunitats i riquesa? Però a Espanya ja li va bé. I el Congrés espanyol rebutja la possibilitat de diàleg sobre el dret a decidir; i José Bono i Eduardo Zaplana –és a dir, l’establishment espanyol- munten la Fundación Española Constitucional i nomenen president el “constitucional” Rodolfo Martín Villa; i el govern espanyol envia al Tribunal Constitucional la declaració de sobirania del Parlament del poble català i destitueix els fiscals que opinen sospitosament diferent de la seva manera jerarquitzada i centralitzada d’entendre la democràcia i l’organització social: uns manen i altres obeeixen, tots paguen i uns decideixen. És l’unitarisme espanyol multisecular investit d’una pàtina democràtica des de fa 35 anys. Perquè, malgrat les seves victòries electorals i el seu parlament democràtics, és molt probable que tots estiguéssim d’acord en posar en dubte l’esperit democràtic d’estil casernari i populista del chavisme i els seus hereus… Doncs, això.
Però allò més descoratjador és que el nostre país no té la possibilitat de canviar aquesta dinàmica. El Govern de la Generalitat -ni aquest, ni cap- pot decidir res. Encara que una majoria de la nostra societat volgués un altre model econòmic, educatiu o energètic o que decidíssim que estaríem millor fora de l’euro. Res de res. Ni corredor ferroviari mediterrani, ni oficines per a negocis a l’estranger, ni una N-II digna i segura. Ni tan sols allò que donem per a finalitats socials a través del 0,7% de l’IRPF (52€ milions) torna a les ONG catalanes: segons la nostra població hauríem de rebre 39 (i per què no tots?), però en retornen només 29. I a sobre, malgrat una sentència recent del Tribunal Suprem, rebutjada amb enuig per les ONG espanyoles, no permeten que la Generalitat gestioni aquests diners. Així de real i de trist. Ja ens ho repeteixen sovint que és la sobirania de «todo pueblo español» la que decideix com hem de ser i en què hem de gastar els diners que ells ens atorguen generosament.
I l’ofec continua sistemàtic i constant. L’estat exigeix un dèficit del 0,7% del PIB i ens prohibeix endeutar-nos. La via fiscal per aconseguir més diners està esgotada, no és recomanable ni tampoc no ens és permesa (no ens deixen mantenir la nostra sanitat mitjançant l’euro per recepta). L’estat espanyol no ens traspassa els prop de 1.700 milions d’euros a que està obligat per llei i això retarda les inversions aprovades, o directament no les fa. Alenteix tant com vol els pagaments acordats. Per pagar les nòmines i les factures la Generalitat ha demanar préstecs al govern espanyol els quals ha de tornar amb un 6% d’interès, mentre que ell es finança a l’1%. El dèficit es podria reduir també amb una simplificació i reducció de l’administració pública, amb ajornaments de concessions a canvi de fer obres de millora –generant activitat econòmica-, o implicant el sector privat en algunes inversions, però a la Generalitat li queda molt poc marge per no veure’s abocada a privatitzar i vendre actius –que en la situació econòmica actual perdrien entre un 20% i un 30% del seu valor-. Ens obliguen a hipotecar el nostre futur. Fins quan hem de tenir paciència?
