De dracs, n’hi ha de moltes menes. N’hi ha de verds, de vermells, petits com sargantanes o enormes com castells, però també els hi ha de màgics tot i que aquests són molt difícils de trobar. El cavaller Guerau, que vivia en un gran castell amb torres i merlets, va encarregar al seu mestre d’armes que li fabriqués una armadura amb les escates d’un drac màgic, volia ser invencible.
El mestre d’armes, molt amoïnat per l’encàrrec, va demanar consell a l’alquimista del castell. Aquell home era, segons deien, mig mag, mig endeví, mig metge i, a més, immortal. Només ell podria ajudar-lo, així que el va anar a trobar i va explicar-li l’encàrrec del cavaller.
– Mireu, amic meu, per a fer aquesta armadura el primer que us cal són les escates. Qui us les proveirà? Heu de demanar al cavaller que enviï els seus homes a matar el drac per poder-lo despullar de les seves escates – va dir el mag.
– Però, es que jo no he usat mai escates de drac per a fer armadures i potser no me’n surto i llavors el cavaller s’enfadarà molt – va respondre el mestre d’armes.
– Senyor meu, hauríeu de parlar amb el cavaller Guerau. Potser ha estat un caprici passatger.
Però no era cap caprici passatger. Va resultar que a la volta d’uns mesos hi hauria una gran festa a la capital i ell volia lluir la més preciosa armadura durant els combats i les justes de cavalleria. Hi seria present el Comte i la seva família i en Guerau volia guanyar tots els torneigs i la manera d’assegurar-ho era una armadura invencible.
Quan el mestre d’armes va demanar qui li duria les escates, el cavaller, que era força rondinaire i pretensiós, li va espetar que aconseguir els materials per al seu treball era feina seva, o què es pensava, que era ell qui anava a mercat a adquirir les viandes per a la cuina del castell?
El pobre mestre d’armes no se’n sabia avenir. D’on trauria ell escates de drac per a fer una armadura? L’alquimista li va dir que havia d’anar cap a les Terres Brunes, una zona al nord del país on, segons deien, hi vivien els dracs màgics, tot i que ningú mai no els havia vist. Podria observar-los i decidir si era possible allò que el cavaller Guerau li demanava de fer. El mestre d’armes no estava gaire feliç amb el viatge, ell era un home senzill que es trobava còmode entre les eines al taller, però tot i ser un home ben cepat, no era un guerrer. Com s’enfrontaria a un drac?
No tenia cap més remei així que un matí, tan d’hora que els galls encara dormien, va preparar quatre estris dins d’un sarró, una bona porció de formatge sec i una bona unça de pa, a més d’una bota del fort vi negre que es feia a la contrada. Tan bon punt va ser oberta la porta de la muralla de la ciutat, el mestre d’armes va enfilar camí enllà a la recerca dels dracs. Va fer força via i cap a mitja tarda ja divisava la silueta del bosc que envoltava la immensa mole de la Muntanya Pelada, que era un grup de pics no massa elevats però que estaven plens de coves. Va decidir fer nit allà mateix i acostar-s’hi l’endemà.
Quan el sol es va alçar, va trobar el mestre d’armes ja de camí, travessant el bosc. Per tot arreu veia signes de la proximitat dels dracs. Ara hi havia un arbre socarrimat, ara trobava un clar d’herba ennegrida pel fum, més enllà unes brases fumejants. La inquietud feia presa del pobre mestre d’armes.
Finalment va arribar al peu de la muntanya. Hi havia un caminet que s’enfilava pedres amunt i que semblava arribar fins al cim. Amb molt d’esforç el va seguir fins dalt de tot.
– Oh! Quina esplèndida vista!
Tan embadalit estava que no va sentir la presència que se li acostava per darrera fins que ja va ser massa tard. Un gruny espantós va trencar la pau del moment. Es va quedar glaçat i no aconseguia de moure ni un múscul. No s’atrevia a girar-se, però la presència la notava tan propera que no va tenir més remei que tombar-se i encarar-se al que fos que allà hi hagués. Quina no seria la seva sorpresa quan es va trobar davant per davant d’un drac que no faria més de mig metre d’alçada . S’havia espantat tant amb aquell gruny que en veure la miniatura de drac es va sentir tan ridícul que va venir un atac de riure histèric.
-Ha, Ha, Ha… i jo que em pensava que te’m cruspiries i resulta que amb prou feines deus menjar farinetes.
El petit drac va respondre amb un sorollet més semblant a una piulada que a un gruny, cosa que encara va fer riure més al mestre d’armes. Però, tot d’una, un enorme drac vermell amb les ales irisades va aparèixer volant per damunt dels seus caps. Ell havia estat qui havia grunyit de manera tan forta i no el petit drac. El mestre d’armes no va poder sinó admirar la majestuositat d’aquell drac, la bellesa del seu vol tot i ser un animalot enorme, mentre girava al cel per sobre seu. El drac no li treia l’ull del damunt, una mirada profunda i més plena de curiositat que d’enuig. A la fi, es va posar damunt un gran roc, i el petit drac s’hi va atansar saltironejant. Era evident que es tractava del seu fill,
