Un gran amic i millor comunicador, en Ferran Ramon, ens parlava en el seu “cafè de la setmana” sobre les cicatrius de la vida. En aquests cafè-correus, en Ferran ens deixa petits espais de reflexió setmanals triant sempre un tema que ens fa pensar. En el “cafè” d’aquesta setmana, ens parlava de les ferides que deixa la vida. I ens explica que fins que no han cicatritzat, no és bo parlar amb qui ens les han fet. Necessitem la cicatriu, un espai de pell que ja no sagna, però que encara està sensible, per poder reconectar amb qui ens ha ferit. No se si en Ferran estava pensant en l’Oriol Junqueras, però en tot cas, l’Oriol ens pot servir d’exemple.
L’Oriol aquests darrers anys s’ha endut moltes ferides. La primera i més aguda, li fa el sistema judicial espanyol posant-lo quasi quatre anys a la presó per voler fer un referèndum sense els permisos corresponent, i estirant la llei de malversació, sedició i rebel·lió fins a límits insospitats, inaudits i imprevisibles. El temps, per sort, ha anat cicatritzant una ferida que, recordem-ho, el va privar de llibertat durant quasi quatre anys. Ho repeteixo perquè hi ha qui no ho recorda. Del 2017 al 2020, és a dir fa molt poc temps. Alguns s’ho haurien de repetir en veu alta cada dia i només després de visualitzar els més de 1200 dies de captiveri, començar a parlar. Sobre aquesta ferida bastant cicatritzada, que els teus han anat cuidant, s’han pogut iniciar pactes amb el PSOE i l’Estat per tornar a la política.
L’altra ferida li van fer un ampli espectre dels dirigents convergents, no tots, convençuts que el veritable enemic de Convergència era Junqueras. No sé del cert qui va crear aquest mite de “Junqueras l’enemic a batre”, però no va ser una bona idea. L’odi a Junqueras va fer tant de mal que va arribar a convertir-se en un odi a qui no pensa com un mateix. L’odi es va generalitzar i va acabar sent el punt d’unitat imprescindible per entendre el procés: odiem-nos els uns al altres. Només quan aquesta ferida va començar a cicatritzar, va ser possible un primer retrobament entre Junqueras i Puigdemont. Com recorda en Ferran, només des d’una cicatriu encara tendre, però sense sagnar, es poden refer relacions del tot necessàries en aquest cas per avançar com a país.
Però la ferida d’ara, que ha anat supurant tots aquests anys, sense que fos pública, la ferida més callada que s’anava infectant i que finalment s’ha pràcticament gangrenat és la que l’Oriol ha patit dels seus. És com una hemorragia interna. La B i els cartells d’en Maragall, i la creació d’una estructura de poder paral·lela a la direcció del partit era, si no previsible, al menys esperable. Una direcció a cavall entre la presó i l’exili, amb un govern que donava poder i recursos, amb un Estat corrector i uns enemics polítics insaciables no era una bona fórmula per estabilitzar un partit. És més, era una garantia de caos notable, que s’ha vist confirmat pels esdeveniments. Aquí la ferida és tan fonda, tan íntima, supura tant i té tanta de pus encara, que potser l’amputació és l’únic remei. Quan més estimats i propers són els qui t’han ferit, més temps tarda a cicatritzar. Tot fa preveure que l’Oriol ha fet i farà esforços per cicatritzar la ferida. El problema és que ni tenim temps, ni l’immens error de voler allargar en contra dels estatuts les dates del congrés estan ajudant. Tot i així, no puc evitar acabar citant textualment el passatge final del text del Ferran: “parlar des de la cicatriu és parlar des de la consciència serena. Ni des de la ignorància, ni des de la violència. Jo em miro les meves cicatrius i ara m’agraden més. Perquè m’ajuden a saber des d’on he de parlar.” En Ferran ens convida a tots a reconèixer les nostres cicatrius i a parlar des de la pell reconstruïda. No sé què farà l’Oriol. Sé que ha estat capaç de cicatritzar poc o molt les altres ferides. Estic segur que té més ganes que ningú de cicatritzar les més íntimes. Però no sé si hi ha temps per evitar un congrés a ferida oberta.
