El Baix Segura és una zona ben coneguda per la seua animadversió per l’aprenentatge i l’ús del valencià. Ni tan sols la poruga inclusió de l’exempció en l’educació en la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, aprovada l’any 1984 i signada —molt simbòlicament— a la ciutat d’Alacant, va ser suficient per a soterrar la destral de guerra. Les ciutats del Segura són l’escenari estel·lar del conflicte lingüístic al País Valencià.
Si ben bé és cert que es tracta d’un conflicte alimentat sobretot per oportunistes polítics, en la identitat vegabajera –ni murciana, ni valenciana– existeix una profunda relació amb el castellà com a signe identitari, de forma contrastiva al valencià i els valencianoparlants. Un contrast a vegades més imaginat que real, situa Oriola com la capital dels rebels valencians contra la política lingüística i, en termes generals, contra la política «valenciana».
Davant de la bel·licositat dels southerners de les terres del Segura amb la llengua —i, per extensió, la identitat— valencianes, la resposta del valencianisme ha estat sempre molt decebedora. Qui no renega d’Orihuelica del Señor, la converteix en una mena de record etern i idealitzat, d’una puresa que un dia se n’anà. Lo pus bell catalanesch del món, segons Ramon Muntaner, desaparegué a la immigració, o això diuen…
I mentre que és cert que la immigració va ser un factor en el canvi lingüístic dels territoris de les extenses hortes oriolanes, no hi podem negar els devastadors efectes que les guerres, els terratrèmols, les epidèmies de pesta i l’expulsió dels moriscos tingueren en la població. Més encara, tampoc hem d’obligar que, al remat, el català ja s’hi trobava en declivi en el tombant del segle XVI, en uns context de lluita i influència creixent de la corona castellana. Soft power feudal!
La immigració apareix com a culpable de la substitució lingüística a molts altres indrets. A Alacant, per exemple, on la llengua sobreviu en l’àmbit privat i penjant del bri de seda d’una llei difícil d’imposar (la LUEV), l’explosió demogràfica dels anys 30 va fer perdre la guerra al valencià en l’espai públic. A Elx, el desenvolupament industrial n’és el culpable. A València, el port i el seu cosmopolitisme…
Aturem-nos un segon. Fem un pensament. Els fenòmens migratoris no són cap novetat. Tampoc ho és el castellà en terres valencianes: està documentadíssima la presència de noms i cognoms castellans en els registres de moltes de les poblacions valencianes. Per què aleshores no passava, i ara sí? El motiu ha de ser un altre. O, almenys, la immigració ha de ser només un dels punts que motivaren els processos de canvi lingüístic.
Després d’una època d’esplendor política, social i econòmica al segle XV, és a la segona meitat del XVI quan ens comencen a arribar els primers testimonis de canvi lingüístic. En la nova i potent monarquia hispànica la corona castellana va saber exercir la seua influència, no sense el rebuig de les elits aragoneses, que respongueren amb nombroses revoltes que, en la majoria dels casos, suposaren també amargues derrotes.
Aquesta història ja és coneguda: el Decret de Nova Planta, Carles III, etcètera. El començament de la davallada del català no es degué a cap flux migratori, sinó a la impossibilitat d’un circuit literari en llengua pròpia, al control castellà de l’educació, a uns intel·lectuals que rebutjaren sistemàticament pensar en la llengua que parlaven, a una il·lustració silenciada, a una revolució liberal que, una vegada més, havia de passar per la Villa y Corte.
La història de la substitució del català pel castellà no és una de substitució demogràfica, com se’ns ha volgut fer creure, i com s’ha repetit també des de moltes talaies d’opinió valencianistes i catalanistes. I això ho demostra perfectament com un dels moments clau de contenció del retrocés lingüístic va nàixer de les voluntats polítiques del Noucentisme, flor nascuda de la llavor de la Renaixença.
A inicis del segle XX, la immigració en llocs com Barcelona era anecdòtica comparada amb la que vindria poc després; els impulsos de substitució lingüística provenien del si de la societat catalana, no de cap «virus inoculat» des de Castella o Extremadura. Figures com Àngel Guimerà —canari de naixement, i un dels principals exponents de la Renaixença— demostraven que la tendència lingüística era més aïna la inversa. És la política lingüística i cultural —i, en el cas del segle XX, la seua absència— el nucli fonamental del canvi lingüístic.
Potser és política ficció pensar en un món en què el català va tindre el suport polític necessari per a arribar al segle XXI amb una vitalitat molt superior a l’actual. L’any 1922, sota la dictadura de Primo de Rivera, l’alcalde Miguel de Elizaicín va fer un enardit discurs de germandat alacantina-valenciana en els Jocs Florals d’aquell any. Alacant, hui enfant terrible contra la llengua, no és més que un exemple de com el jacobinisme i la desfeta dels moviments nacionalistes adés i ara van acabar per ferir de mort el projecte de mantenir viva l’abans llengua del poble. La derrota del català és un reflex de les nostres derrotes polítiques.
De fet, Inés Arrimadas és un exemple perfecte de l’èxit de la immersió lingüística. En un país normal, sense complexos autodestructius, ella seria un símbol meravellós dels èxits d’un sistema educatiu i cultural que creu en el plurilingüisme, la preservació cultural i la integració. Malauradament, prefereix invertir el seu exemple en la destrucció de la cultura que l’ha acollida. Coneixedora del «risc» inclusiu d’una bona política lingüística, és una fèrria advocada del monolingüisme social, ja que fer del català llengua vehicular amenaça el seu projecte polític homogeneïtzant i imperial.
Assenyalar la immigració com la culpable de la substitució lingüística no només situa persones que formen part dels estrats més febles de la societat en una posició que no els correspon, sinó que ha fomentat el derrotisme polític. En les «immigrantitzades» Alacant i Elx, en Nou Barris i el Baix Llobregat, l’espanyolisme ha trobat la forma d’implementar-se mitjançant el contrast entre «els obrers» castellanoparlants i «els burgesos» catalanoparlants. I nosaltres, ho acceptàvem amb el cap acotat, ja que, al remat, eren immigrants.
Per a Barcelona i el Baix Segura la solució és, aleshores, la mateixa. Una política lingüística valenta i que defense de forma directa i ferma els drets dels catalanoparlants. Ni la tímida LUEV ni acceptar rebaixes a la immersió lingüística. Toca treballar, però, també per abandonar el discurs derrotista i l’excés de remembrances historicistes. Mai no tornarà la Barcelona dels tramvies ni l’Oriola del cinc-cents; i ens trobem desproveïts d’un discurs que pense el país des d’unes ciutats que, en bell segle XXI, són menys pures que mai. Acceptar que la immigració no és ni la causa ni l’excusa per a la pèrdua dels drets lingüístics. I sobretot, creure en la diversitat. Non è piccola cosa…
