El camí de la independència no té manual d’instruccions, és cert. Com tampoc el tenia el de ser pare, o el de ser amant. La fe tampoc té un manual, ni esperem que els bons amics surtin d’un pla traçat d’antuvi. La vida no té un manual d’instruccions i ens trobem tot sovint decidint entre opcions impensables i afrontant situacions inesperades.
La política no ha de ser pas diferent. Per això sabem que hi ha dreceres quan les descobrim o que hem agafat un camí prohibit quan veiem que no té sortida. El full de ruta és sovint només un principi, i el GPS només funciona per conèixer camins ja traçats.
El què és cert és que per avançar cal voler fer-ho. Qui no estigui disposat a lluitar, que no busqui consol en falsos oasis. Quina por hi ha en decidir què volem ser de grans i quin mal en voler el millor pels nostres fills? Quin fals problema pensar que tot està escrit per sempre des de la llei dels homes!. Quina por, cedir a la por! Quin mal consell no saber adaptar-se als temps. Quin error creure que la prudència és quedar-se quiet. A vegades el més prudent és buscar amb calma la sortida, però no quedar-se aturat.
Creiem, pels qui ens volen fer veure que no sabrem què fer amb el camí de la independència, que el missatge de Carles Cardó acaba sent cert. Diu en el llibre tercer de “La nit transparent” : “Entre tanta munió de coses que ens obturen la percepció, n’hi ha tres que no tenen importància: la petitesa material, el fracàs del moment present i la manca d’altaveu” I continua…”La primera de les tres coses que tenen importància és viure… La segona cosa que importa és tenir raó… la tercera cosa que té importància és servir la raó amb honestedat”. Vénen uns moments que haurem de repetir-nos que volem viure una vida plena (que ningú no ha de decidir per nosaltres), que tenim raó (som fills d’un determinat poble) i que hem de defensar-nos amb honestedat.
I això vol dir que no tenim ni volem manual d’instruccions. No caiguem en el parany! Hi ha moltes maneres d’arribar-hi. I també moltes vies mortes. Però sabem qui vol frenar el procés, qui ens vol fer por, qui el vol diluir, qui ens farà veure que el que volem és impossible, qui només veurà els problemes, qui voldrà dilatar-ho ad infinitum… Preguntem-nos què volen els qui no en tenen prou amb veure el clam de milions de catalans per impulsar una consulta (o un plebiscit) que doni un mandat democràtic als legítims representants del nostre poble per negociar la nostra independència. Perquè aquesta és la fita: obtenir un mandat democràtic. I per això no hi ha manuals, sinó determinació, coratge, i democràtica prudència. L’objectiu és votar. Els catalans volem viure independents, tenim raó, i només hem de defensar-nos amb honestedat. Com hem fet dins ara. I guanyarem.
