En primer lloc he de demanar excuses als amables lectors, i especialment al director de El Matí, per l’incompliment del meu compromís d’escriure dos articles al mes. No ha estat pas per falta de temps. Però intuint una tardor llarga, tediosa i políticament agonitzant he preferit posar-hi certa distància física i mental i estalviar-me part del teatre electoral. Una reconfortant estada al Mont Àthos m’ha permès alliberar-me d’ordinadors, Internet, gaudir de la Mediterrània, la muntanya, una arquitectura monumental i ocupar-me especialment dels assumptes de l’esperit. Em sembla que no m’he perdut res i avui, més que mai, tot el que han publicat els diaris sobre els partits de l’actual govern servirà, com a molt, per amortallar els responsables d’aquell nefast invent. Professem el seu últim homenatge embolcallant-los amb paper reciclat, que el d’alumini conserva massa bé i és poc ecològic.
De tornada al meu país, ahir i abans d’ahir, vaig gaudir escoltant un sòlid discurs del candidat Mas. Impecable en les formes, prudent però clar en el fons. Un discurs que dibuixa unes clares línees de cap on es vol anar i com s’hi vol anar. Condicions necessàries per generar confiança i complicitat. Eines imprescindibles per aixecar el país, la seva moral, la seva autoestima, per caminar sabent que tens l’escalf de les institucions. Un país no s’aixeca esperant que algú el tibi dels braços; un país avança quan la seva gent s’alça, dona un pas endavant i el vent del Govern l’empeny perquè bufa en la mateixa direcció.
Aquest matí però m’he sentit transportat al passat. Aquell mateix passat que recordo de televisió en blanc i negre, amb només dues cadenes, de la música d’eurovisión, el “nodo” i “crónicas de un pueblo”. O és que això dels “niños de san Ildefonso” no us sona igual ? Quina horrible cantarella. Que bona que és la nación española, que reparteix fortuna entre els seus súbdits. L’antiimatge de l’estat modern. Quasi pornografia infantil.
No entenc com mitjans de comunicació catalans i seriosos es presten a transmetre aquests espectacles patètics. Com no entenc que posin encara més salsa a la segona part del sainet, la dels testimonis dels premiats. Se’m en refot si al bar “Los flamencos”, una cofradia de Ayamonte, una empresa de Cuenca o una associació de Nou Barris els ha tocat la loteria nacional. I haver de veure les tonteries que fan davant les càmeres. Que alguns perdin la dignitat pels calés, allà ells, però no cal que ens facin perdre el temps al telenotícies. Potser la sobrietat sembla avorrida però ens hauria de distingir.
He tancat la ràdio i m’he refugiat en Bach. Les variacions Goldberg han estat un perfecte contrapunt per compensar la insuportable i repetida cançoneta madrilenya. Sempre ens quedarà Bach, afortunadament. Keyserlingk no podia dormir però si li haguessin portat els nens de “san Ildefonso” s’hagués suïcidat d’immediat.
Mentre uns fan la Loteria Nacional i tenen els “niños de san Ildefonso”, nosaltres fem la Marató de TV3 i tenim l’escolania de Montserrat. I això ens distingeix i em reconforta profundament.
Nota final: Només els hi envejo el pernil, com el que ahir, després de sopar amb els amics de El Matí, com cada any, em va regalar el nostre estimat director.
Molt bon Nadal.
