Pàtria: la terra dels meus pares, la terra dels meus rebesavis, i la dels teus, o simplement la terra en la que has nascut o que t’ha acollit i has fet teva; la meva terra, la teva terra, la nostra terra. I la nostra llengua comú, mitjançant la qual ens entenem i els nostres poetes expressen els sentiments del poble, i un relat i uns símbols compartits que estimem, i el reconeixement, teu i meu, nostre, d’una herència que ens han deixat els que ens van precedir i la responsabilitat teva i meva, nostra, de transmetre-la, enriquida als que vindran després. I unes maneres de pensar i de riure i de captenir-se que fan que ens reconeixem i ens signifiquem com a un “nosaltres”.
Un “nosaltres” al qual el PSC li nega el caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà, de realitat. Un partit pre-democràtic, doncs? Possiblement ningú posarà en dubte la seva tradició democràtica. Aleshores s’haurà de concloure que la seva negativa respon simplement a la seva pertinença a un altre país i la defensa dels seus interessos en una part del seu territori nacional. Aquesta és possiblement la realitat. Una trista realitat, perquè el nostre país –no el del PSC-, qualsevulla que sigui el seu status quo amb Espanya (independent, federat, confederat o autonòmic), ha perdut una formació política d’esquerres i progressista.
No és un bon averany, però és un bon punt d’arrencada del procés de sobirania: al Parlament de Catalunya han quedat plenament definits, amb tot l’espectre polític esquerra-dreta, dos blocs de partits amb les seves respectives lleialtats nacionals. El tauler està preparat i tothom ja sap amb quina banda juga.
