Després dels terrorífics esdeveniments de l’1-O, la pregunta que sembla més evident i que ens acostuma a venir al cap és “i ara què?”. Bé, les opcions no són moltes i la veritat és que l’entorn actual s’encarrega de descartar-nos la majoria.
Primer de tot, tenim les dues posicions extremes. La primera és al resignació del poble que s’ha estat mobilitzant durant anys, a través del seu govern. No cal dir que aquesta sembla poc probable, simplement perquè el poble ja no se sentiria representat pel govern, i la canalització de la voluntat popular cauria. El que no es pot tolerar, sota el meu punt de vista, és donar bola al discurs d’un govern que nega quasi 900 ferits quan ni la ONU[1], ni Amnistia Internacional[2] ni la tota Premsa Internacional compra el discurs de Rajoy. Fins i tot la Comissió Europea és incapaç de negar la violència de diumenge. No es mereixen cap pas en la seva direcció, la seva actitud és repugnant, repulsiva i fastigosa.
A l’altra banda hi tenim la DUI, en part legitimada pel referèndum, tot i que no de manera total ni clara, és evident. Tot i això, s’ha de tenir en compte que existeix una altra legitimitat: ser la única alternativa potencial. En cas que cap de les opcions que normalment es podrien fer es pugui dur a terme, l’escenari quedaria obert, amb la DUI i la resignació enfrontades com a ÚNIQUES opcions. És llavors quan la DUI pren la legitimitat de ser l’única alternativa de canvi sobre la taula, ja que la resignació és la voluntat pronunciada des del Gobierno, el paso atrás.
Com a mitges tintes tenim, primer de tot, la famosa convocatòria d’eleccions. El problema és que unes eleccions només tindrien sentit si fossin plebiscitàries i és impossible que ho siguin ara mateix per un motiu molt clar: els comuns / PODEM estan més vinculats que mai amb el partit estatal. És a dir, si ja van posicionar-se en contra d’un plebiscit fa dos anys, què fa pensar que ara ho farien diferent si ells mateixos estan més dividits que mai internament i més vinculats que mai a PODEMOS a nivell organitzatiu? Els seus vots van suposar un 9% dels vots el 27-S i presumiblement serien molts més ara.
En segon lloc hi ha la mediació (internacional o no) que Puigdemont ja ha dit que vol i necessita. En aquest sentit, com que Espanya és molt millor que el seu govern, ja hi ha hagut moviment per part de partits, sindicats, entitats i altres amb la predisposició d’ajudar. No de la UE, perquè ja se sap que és un assumpte intern i no afecta a la nostra estupenda unió monetària (sí, la unió monetària els hi interessa molt més que la política)… fins que ho faci. A mi la mediació no em sembla una mala solució però té dos requisits: que el Gobierno l’accepti, cosa que de moment no està fent i ha dit que no farà, i que l’objectiu d’aquesta mediació tingui sentit. És a dir, el que no es pot fer és ara dialogar per un pacte fiscal o un concert econòmic, el que s’ha de fer és dialogar per alguna cosa que porti a desfer el nus i la incertesa a Catalunya (referèndum pactat, que inclogui com a mínim als votants del PSC i CSQP, i vinculant). Això afegiria legitimitat a la declaració d’independència, gràcies a l’increment de participació i a la pèrdua de l’unilateralitat.
Aquesta mediació necessita temps i paciència (que no ens sobra) i el problema és que, per molt que es produeixi, no sembla probable que el Gobierno accedeixi a un referèndum pactat. Aquí podrien entrar el que anomeno “les dues cares de la DUI”, que a més segueixen un ordre cronològic respectivament. La primera és instrumental, que consisteix en arribar al referèndum pactat a través de la lliçó de realitat de la DUI, així com s’ha arribat a la mediació a través de la realitat del referèndum de diumenge. La segona cara és l’última, la que significa, simplement, una Declaració Unilateral d’Independència directa, legitimada per ser la única via de canvi que ens han possibilitat.
Com veieu hi ha múltiples anàlisis possibles de la situació i cap d’ells sembla fiable i legitimat al 100%. Les dues cares de la DUI són importants per entendre, per mi, el funcionament de procés. Després de la cara instrumental només podrà venir la final.
