Ja fa uns quants anys que aprofito aquests dies calorosos d´ agost per descansar amb la família i amics per les terres del sud de Catalunya; les contrades del Delta del Ebre i alguna de les poblacions de la comarca de la Terra Alta. Comarques que no existeixen en el imaginari de molts catalans……per més gloria dels que tenim la sort de gaudir-les ¡¡.
Son dos realitats ben diferenciades des d´ una perspectiva paisatgística, però similars en els elements que li donen vida i conformen la seva realitat humana i social.
El Delta del Ebre ens ofereix els paisatges de les grans llanures dels arrossers verds a l´ estiu transmetent aquella serenor que ens omple de vida als que estimem aquesta terra. I sortint dels arrossers per cercar en el litoral, les terres de les rodalies del Delta tampoc deixen indiferent al visitant. Hi podem trobar, amagats entre les poblacions de l`Ametlla de Mar i l´ Ampolla, racons i platges que només estan a l´ abast dels que realment les volen trobar.
Quan abandonem els paratges del Delta i anem terra endins, arribem a la Terra Alta oferint-nos uns paisatges amb grans contrastos. Per una banda oliveres, ametllers i vinyes creixent en mig d´ una terra dura i agresta. I a tocar, les terres d´ Horta Sant Joan i el Ports, malauradament famosos aquests dies pels devastadors incendis que han sofert. La Terra Alta i la seva gent conformen un conjunt amb caràcter. El caràcter d´ una comarca amb un baix grau d´ industrialització i serveis. Potser una de les comarques catalanes en la que un major percentatge de la seva gent viu del treball al camp, de forma directe o indirecte. Un camp que es fa feixuc de treballar per la escassetat d´ aigua i la terra eixuta.
Però, tot i les diferències paisatgístiques entre les terres del Delta i les comarques de la Terra Alta, aquests territoris acaben conformant un tipus de gent acostumats a treballar fort i no esmerçar sacrificis per aconseguir allò que creuen just i necessari. Gent que estan acostumats a treballar en condicions dures i treure´ n el màxim profit dels pocs recursos de que disposen. Acostumats a valer-se per si mateixos, sense esperar massa que el “totpoderós estat”, sigui el govern català o l´ espanyol, els tregui les castanyes del foc.
I això em fa pensar en com ens hauria anat de diferent als catalans alhora d´ afrontar la crisis sota aquesta visió vital. Pensem-hi. Cadascú que faci les reflexions que li pertoquin. En aquesta crisi ens hi em ficat tot solets. Poc hi tenen a veure els bancs i el “capitalisme ferotge”. I tinguem clar que només ens en sortirem pels nostres mitjans.
Finalment, m´ agradaria tancar aquest article fent una recomanació. Si encara us queda temps per escollir lectura, agafeu el llibre de Xavier Roig “La dictadura de la incompetència” (Ed. Campana). Us ajudarà a entendre algunes cosses del perquè som on som.
