No us faré ni un resum ni un spòiler de les principals idees de Montesquieux. Que cadascú busqui refugi i inspiració on vulgui. Us deixo apuntat el títol per si voleu anar-hi a consultar alguna idea més endreçada que les dels noticiaris, diaris, revistes i tertúlies. Em permetré de reflexionar només breument sobre el perquè cal anar més enllà dels textos de les lleis.
A glopades anem esdevenint experts en quasi tot en pocs tuits o pocs articles fets per personatges, que he anomenat “pamfletàries” a vegades i que representen el bo i millor de la sofística del moment. L’actual context jurídic mundial està resultant del tot il·lustratiu de com no es pot opinar de lleis, tribunals i jurisprudències sense un profund sentit de la responsabilitat i des d’ un complert coneixement de les lleis i el seu us. Un molt bon amic advocat sempre precisa quan li fem una consulta que “ell no és especialista” i dona el què anomena “una modesta opinió”. Una molt bona amiga advocada, simplement no opina com a advocada si no és del seu estricte àmbit professional i sempre repetint que no es poden deixar mai les coses ben lligades.
Les lleis no ho poden resoldre tot, ho poden plantejar, i proposar solucions d’obligat compliment, o de obligada prohibició. Però el ser humà es divers, canviant, evolutiu i tossut, i decididament inclassificable. Per això sempre les lleis tenen preàmbuls que intenten situar el context i en certa manera l’esperit de la llei. No podem obviar mai que les lleis, com els homes, son perfectibles, movibles i subjectes a les circumstancies. Em vaig guanyar una plantofada metodològica i filosòfica intentant parlar de lleis de la història estudiant a Tucídides. Vaig pactar parlar de “regles de comportament”, rebaixant l’aspiració de coneixement absolut i determinista del comportament humà. La acadèmia en general té les coses clares.
La política és sens dubte l’art d’evitar la guerra gràcies al pacte i la negociació de moltes coses, entre elles les lleis. Per això a Occident es considera que el poder de fer lleis, el poder legislatiu, està per damunt dels altres dos: interpretar les lleis (judicial) i governar (executiu). Aquest és un fet major que mai, mai podem oblidar. A Occident manen els qui fan les lleis per delegació del poble. És la nostra “llei”. I com que sabem que no podem ser infal·libles, a Occident hem inventat el joc polític que tristament no sabem encara fer funcionar prou be per evitar guerres i conflictes permanents. La “pax romana” a Occident la imposen els vencedors per les armes. La nostra Roma son els Estats Units. Però tenim la política per anar jugant. I és en l’acceptació de “l’esperit de les lleis” que es fonamenta la política. Cada vegada que volem “tensar “ les lleis a favor de un o altre moviment polític, perdem la raó política. En “l’esperit de les lleis” està la veritable negociació política com a fonament civilitzador. Sense negociació, no hi ha política, no hi han lleis.
Honestament, veient com està anant la guerra a Ucrània, mentre la nostra Roma mani perquè controla més de la meitat de l’armament internacional, podem estar raonablement tranquils. Però Roma no és eterna. Millor que a Grècia ( la nostra Europa) anem treballant l’esperit de les nostres lleis per preparar-nos a ser una bona democràcia per quan ens vulguin tornar a prendre La Democràcia. Perquè sense lleis ben travades en el diàleg i l’esperit de bon govern, no hi ha Democràcia. I sense democràcia no hi ha futur. Per ningú. Tampoc pels no demòcrates.
