A Madrid se’n surten prou bé. A diferencia de Barcelona, hi ha ambient al carrer, es els restaurants i botigues son plenes, es respira aire de normalitat. Tot i l’ endeutament de l’ Ajuntament i de a comunitat, allà les coses encara s’aguanten pel seu propi pes.
Potser és la proximitat del poder, potser el pes de la casta funcionarial, potser estan més preparats per afrontar la crisi i s’ han cregut de debò això de l’ autonomia per a Madrid, el cert és que mentre nosaltres esperem el 4rt cinturó, ells tenen anells viaris arreu, mentre discutim si el tren ha d’ arribar a l’aeroport, fa més de deu anys que el tenen, mentre el metro és una obra que no s’ acaba mai, ells es passen quatre pobles més enllà, mentre els teatres catalans agonitzen pidolant subvencions a la Conselleria de Cultura, els catalans actuen a Madrid, Pou, Flotats, Esteve i tants altres. Mentre apaguem els llums de la torre Agbar per un consum sostenible i preservar les espècies de mosquits autòctons que desprès eliminarem amb insecticida, Madrid s’ il·lumina. És tot llum.
He sopat a un restaurant (ple) que a la carta hi ha “espinacas a la catalana”. Sorprès li he preguntat a la cambrera com és que feien plats catalans i una mica molesta per si em semblava malament, m’ha dit que ella és catalana. Aquesta frase ha sonat com una afirmació. La Neus no te accent català i manté viu l’herència cultural. Mentre sopo em va dient que els gols del Barça -fins a vuit- El Barça és una identificació externa catalana, que es permet a Madrid, sense haver justificar-se.
S’ha conegut recentment que el creixement econòmic de Madrid es quatre vegades superior al de Catalunya, on tenim l’economia aturada de fa temps i cada cop pitjor.
Els ambulatoris de la seguretat social han començat a notar una temporalitat en les ansietats. Hi ha un increment a les èpoques pre i post vacances, per el temor de trobar-se l’ empresa tancada, i en moments significats com a l’ inici d’any per témer que et facin al carrer.
Aquest és l’ ambient que es respira en l’ agonia del tripartit. Un alè pudent a podrit.
Mentrestant els dolents van fent bons que ens hipoteca un futur de recuperació. Tenen la caixa buida i encara volen treure conills del barret.
I el que em resulta més preocupant és el descarat interès en convertir la classe adinerada del país en rendistes que com en altres llocs viuen del cupó, del rendiment del deute públic. La societat empresarial catalana es veu disminuïda per por al risc.
Quants alumnes universitaris tenen vocació empresarial? No de gestió d’ empresa, si no autentica iniciativa d’empresa? Molt pocs, lamentablement.
Haurem d’ afrontar una renaixença cultural, econòmica i també moralitzant. Hem de fer veure als joves que cal mantenir l’ esperit emprenedor del país, que la innovació, la investigació, l’ esforç, son el camí , tot i que no sempre es duen a enlloc. Mentre Espanya es a la deriva del corrent, Catalunya és troba en dic sec. Caldrà que ens esforcem en reparar els desperfectes i preparar la nau per a navegar més enllà del que ho hem fet fins ara.
Quan Madrid es trobi econòmicament com és troba ara Catalunya, Espanya serà intervinguda com Irlanda.
A Madrid no hi ha crisi. Almenys no com la que vivim a Catalunya.
La crisi de Catalunya és l’alt preu que estem pagant per fer fora els dolents de la Generalitat. Pitjor no es pot fer.
