Amics, amigues,
Sé que demà s’ha de decidir algun tema important, però no el recordo. Pot ser, tal volta, algun dels que enumero a continuació i resumeixo.
Migracions. He sentit que el conseller d’Exteriors (o com es digui) de la Generalitat, Alfred Bosch, és a Mèxic per obrir-hi una delegació de la Generalitat i que una de les coses que ja ha fet és retre homenatge al president Lázaro Cárdenas, aquell primer mandatari mexicà que ara fa vuitanta anys va obrir els braços als emigrants catalans i espanyols que fugien del franquisme. En vaig conèixer alguns i parlaven de Lázaro Cárdenas com el seu pare adoptiu. El mateix es donava amb major o menor escala a molts països de l’Amèrica Llatina, sobretot a Veneçuela, Colòmbia, Cuba, l’Uruguai, Xile o l’Argentina. A tota aquella Amèrica hi van arribar republicans refugiats. Jo m’he preguntat moltes vegades, sobretot en el darrers anys: estem actuant ara amb els immigrants d’aquells països amb la mateixa generositat que ells van rebre el nostres conciutadans en els anys 1939, 1940 i més? Des de l’Argentina o Xile fins a Mèxic he conegut molts d’aquells immigrants i cap, cap ni un, mai no se’m va queixar de l’acolliment que van rebre. En justa reciprocitat, la majoria d’ells també van contribuir al desenvolupament dels països d’acollida. Què fa, ara, l’Estat espanyol, de qui depenen les lleis i els procediments d’acceptació, per la bona gent de Colòmbia, Perú, Bolívia, R. Dominicana, etc., que arriben a l’Estat cercant una vida millor?
He començat parlant dels llatinoamericans per recordar un deure de reciprocitat. Estem fent com aquell amic que va ajudar un altre i, al cap d’un temps, aquell amic es va sentir rebutjat pel seu afavorit. Això és ser miserable. Però no solament venen en cerca de refugi i una vida millor els llatinoamericans, sinó que Espanya i tot Europa ha rebut i segueix rebent immigrants de països africans i asiàtics. Aquests fugen no tan sols de la guerra, sinó també de la persecució política. Els filtres europeus en fan una tria. Sembla que els que demanen asil per motius polítics tenen més facilitats de ser acceptats (avui d’això se’n diu concedir “papers”) que no pas el qui venen fugint de la misèria. Si es quedessin a llurs països d’origen, els primers potser serien empresonats o afusellats, els segons moririen de malaltia o de gana; mereixen el mateix tracte. Dels llatinoamericans es concedeix la residència a un 25% dels que arriben. Dels subsaharians, sirians, afganesos o sudanesos que aconsegueixen no morir al desert o al mar, quants d’ells aconsegueixen la seva legalització, un sostre i una feina a la Europa de l’Humanisme?
Els europeus van espoliar, com els conqueridors espanyols a Amèrica, la riquesa dels països africans o d’asiàtics, com l’Índia. Després van arribar els nord-americans dels EUA i van reblar la feina. A la nostra Mediterrània els vaixells de salvament d’immigrants en alta mar estan perseguits per les autoritats que patrullen armades, amb l’excusa de que vaixells com l’Open Arms fan tràfic de persones, quan n’han salvat milers. Perquè no persegueixen les màfies que els exploten amb falses promeses? Ja no parlem de les màfies que dominen els camps de refugiats del Líban, Turquia o Grècia. Líbia ja és el desastre total on cap país occidental gosa posar-hi ordre. Sé que la solució no és fàcil, però també sé que el creixement de l’extrema dreta a Europa, Espanya inclosa, fa i farà cada vegada més difícil la integració dels nouvinguts. Que es posin tranquils, Europa, com tot el món, serà multiracial, multireligiosa, multicultural i l’únic que pot evitar el desastre de les futures generacions és el convenciment que totes les persones, vinguin d’on vinguin, som iguals, amb els mateixos drets i deures. Sense aquest convenciment, els més perjudicats seran els de soca-rel.
Tenia quatre problemàtiques més per tractar, però crec que ho haig de deixar aquí, que la troca ja està prou embolicada. Seguirem. L’estiu es presenta calorós.
No puc, no em resisteixo a enumerar, al menys, els quatre temes que tenia in mente.
La posada en llibertat del presos i preses polítiques. L’excusa per no deixar-los en llibertat fins a la sentència és que existeix perill de fuga i de reincidència. Actualment la llibertat vigilada té sistemes moderns i segurs per fer impossible la fuga. Sobre la “reincidència en el delicte”. De quin delicte, si encara no han sentenciat què n’hi hagi de cap mena?
Els eurodiputats Puigdemont, Junqueras i Comín podran exercir les seves funcions com a tals? Hi tenen tot el dret, però la democràcia de la UE encara ha de demostrar que les seves lleis estan pel damunt de les estatals. Tajani, Juncker i Co. són uns covards. Que pleguin d’una vegada i veurem si a Europa hi ha polítics més honestos, competents i capaços de fer complir les lleis democràtiques i passar pel damunt dels Estats on no existeix la separació de poders i on el franquisme encara és una ombra que tenalla l’estat de dret. Confio en la nova Europa.
El trist espectacle que a l’Ajuntament de Barcelona han protagonitzat Colau, Collboni, Valls i Corbacho, ha estat un despropòsit de manipulacions, suborns, pactes d’infidelitat, impropis del Consistori de la capital de Catalunya. Corbacho ja s’ha refugiat a Ciutadans, deixant un vot necessari per la majoria volant pel Saló de Cent. Valls no trigarà a fugir qui sap a on , perquè no el volen enlloc. Ada Colau, enganyada per tots, qui sap! Ni ella ho té clar.
Un darrer tema que els polítics catalans hauran d’afrontar si no volen que tot s’escoli pel forat de l’aigüera. L’independentisme no ha d’abaixar la guàrdia i ha de seguir pressionant de manera creixent, però cal que afegeixi al seu argumentari, de forma potent i visible, el tema de l’ofec econòmic que pateix Catalunya per la seva gran transcendència. Així ho està fent la primera ministra escocesa Nicola Sturgeon i cada vegada les enquestes li donen més vots. L’economia en si sembla una qüestió massa material per fer-ne bandera, però la realitat és que els ciutadans volen millors escoles, millor sanitat pública, millor assistència social. No volem cap català sense sostre ni sense el plat a taula garantit cada dia. El treball digne i total no s’aconsegueix sense inversions, millora de la productivitat ni sense salaris suficients. Catalunya és la nineta d’Europa i la de molts inversors de tot el món. Pot ser un país ric, en el sentit que tots els ciutadans puguin viure del seu treball de manera digna. No sóc un expert en economia, però sembla bastant clar que si l’Estat no es quedés cada any més de 15.000.000 d’euros dels nostres impostos, ni que fos sense efectes retroactius, el serveis socials més urgents i les infraestructures necessàries per al desenvolupament en pocs anys podrien ser una realitat.
Eixamplar la base, sí. Però aquesta base no creixerà si no veu que l’independentisme reclama un estat propi per a millorar la vida dels seus ciutadans, sobretot la dels més necessitats. Justícia social i de tota mena!
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
