El 14 de gener, després de la llarga reunió on es va pactar la treva entre CiU i ERC, amb la intercessió de les principals entitats sobiranistes, el president Mas va anunciar que els pactes a les municipals entre aquestes dues formacions polítiques es prioritzarien per davant de qualsevol altra possible suma. No deuria ser exactament això el que es va dir si poc després Oriol Junqueras ho desmentia argumentant que “l’autonomia municipal és sagrada” i, de la mateixa manera, el diputat Marc Sanglas, que és també Secretari de Política Municipal d’ERC, deia que els pactes “es decidiran a cada municipi després de les eleccions municipals”.
Es tractava, doncs, d’intentar portar l’aigua, de nou, cap al molí convergent. Ja no era la llista unitària, sinó aquests pactes prioritaris en pobles i ciutats. Qui volgués votar CiU d’aquesta manera ja la votaria i, qui no ho volgués fer, no votaria el principal rival electoral de la federació i s’hauria de decantar per una altra opció. Encara que s’hagi desmentit posteriorment, alguna cosa queda.
Qualsevol que conegui la política municipal, ni que sigui per sobre, sap que un acord com aquest és impossible sense generar frustracions, ressentiments i, fins i tot, rebel·lions al si dels partits. Les municipals, que són el cultiu extensiu de la democràcia, afecten un total de 947 ajuntaments al llarg del territori. Això vol dir, com és lògic, que la major part de consistoris són a comarques, on ERC i CiU es disputen constantment l’hegemonia. Per molts grups locals, tant de CiU com d’ERC, seria pràcticament impossible de justificar davant el seu electorat un pacte imposat des de Barcelona en contra de les seves pròpies dinàmiques.
També s’ha volgut donar un cert caire plebiscitari a aquestes eleccions que han de fer-se al maig. El primer en dir-ho va ser Josep Maria d’Abadal, alcalde de Vic, que el passat setembre va dir que les municipals podrien ser unes eleccions plebiscitàries en cas que no es pogués fer la consulta del 9N, consulta que finalment no es va fer com a tal. Més recentment, el diputat de la CUP Quim Arrufat ha dit que “les municipals han de servir com un primer plebiscit”.
No puc pas dir que s’equivoquin del tot, és clar, en tant que com millors resultats treguin els partits independentistes millor serà per a l’independentisme. Si mirem enrere tenim també el referent històric de les municipals del 1931 que van suposar la fugida d’Alfons XIII i l’adveniment de la II República espanyola. Ara bé, Alfons XIII va marxar pel vot republicà en les grans ciutats que és on, tal com pot passar avui dia, els resultats poden ser llegits més nítidament en clau plebiscitària.
Als municipis petits, per contra, hem d’abstenir-nos de llegir els números exclusivament amb aquest punt de vista -que també hi és- perquè hi he vist independentistes votant el PSC i espanyolistes votant ERC. Depèn, entre d’altres coses, de la competència dels equips, de les fòbies i les fílies fruit del contacte permanent entre vilatans, de la taxa d’escombraries, de les cagarades de gos, dels contenidors de reciclatge, de si aquell em saluda pel carrer i de si l’altre galtasses ja porta massa anys vivint de l’erari públic i es pensa que l’ajuntament és casa seva. Seria molt injust fer entrar Barcelona a domar el Casino o l’Ateneu només perquè les sigles salvin bous i esquelles. Si s’ha de fer, que sigui per una causa més elevada i un motiu de més pes, com ara la causa de la civilitat i la ressurrecció d’Eugeni d’Ors.
