Encara que m’agrada dir que sóc escriptor, no per caprici sinó perquè ho sóc, em guanyo les garrofes sobretot fent de tècnic de normalització lingüística. Això vol dir, més o menys, que promoc l’ús del català i en faig classes a l’Hospitalet, la meva ciutat natal –volta el món i…
El cas és que em moc entre gent que parla poc la llengua de Marc Bartra i que sovint procedeix dels indrets més insospitats del planeta. A vegades, mogut per la curiositat, els pregunto què és que els reté aquí, tenint en compte el context de crisi ferotge que vivim. I vet aquí que les respostes també són variades. Com ara aquestes.
Pakistan
Al juliol vaig tenir a classe un pakistanès. Parlava panjabi, urdu, castellà i xampurrejava l’anglès. Li vaig preguntar pel broc gros com és que vivia a Catalunya. Em va dir que per la inseguretat. Quan torna de tant en tant al seu país ha d’anar armat arreu. Amb pistoles o fusells, això tant era. El motiu? La por als segrestos i els atracaments. Era un home amb dona i fills. No volia un país així per als seus fills.
Un altre motiu adduït per la immigració pakistanesa és la manca de llibertat. Un company seu de classe es clapava durant les lliçons, i no només per la meva malaptesa. Era guapot, havia viscut a Londres i parlava un anglès millor que el meu. Em va dir que treballava en un supermercat i que a les nits repartia fulls de mà (flyers) de discoteques. Em va confessar sense embuts que portava una vida nocturna tirant a dissipada i que li encantaven les dones. Massa. És dels que no tornarà al Pakistan ni per visitar la família.
Bolívia
De Bolívia me’n va parlar a bastament una alumna del Suficiència 1 (primer graó del nivell C). Parlava quítxua i castellà, estava casada amb un andalús i tenia tres criatures a les quals, malgrat les reticències del marit, va posar noms ben catalans.
Quan li vaig preguntar com era que encara vivia a Catalunya em va respondre que a Bolívia la seva mare tenia aigua 8 hores al dia i el gas era de butà, tot i que el país és productor de petroli. Havia vingut a Catalunya quan, a Bolívia, començava a tenir problemes de subsistència malgrat que treballava. Ara es començava a trobar aquí en la mateixa tessitura i es plantejava si tornar a casa. Encara que Evo Morales no ha aconseguit miracles econòmics, cal considerar que ha accedit a la 85a presidència que s’ha format a l’Estat en menys de 200 anys.
Equador
A l’Hospitalet, els equatorians hi són el principal col·lectiu estranger. Un dia, estranyat perquè un alumne amb estudis universitaris es trobés a l’atur, li vaig preguntar si es plantejava tornar al seu país. A l’Equador havia fet de mestre; a Catalunya, de conductor d’autobusos. Va emigrar perquè guanyava 70 dòlars mensuals. “Amb la inflació, una Coca-cola valia 1 dòlar i, l’endemà, 1 dòlar i 20 cèntims”. Inflacions del 40%, 60% i 100% anuals van provocar un èxode massiu a finals del 90. Enguany, l’expectativa voreja el 3%.
Ara mateix, el mestre conductor d’autobusos s’està rumiant si tornar a casa. Va dir un ministre alemany allò que hom espera mà d’obra i li arriben persones. Persones que sovint han marxat del seu país amb caràcter temporal, i qui dia passa any empeny, i al cap de 10 o 12 ja no saben si la tornada té gaire solta. Els fills, ja no ho diguem.
Aquest equatorià sap que per 300 dòlars podria tenir al seu país un apartament. Fa una dècada, 2/3 del PIB equatorià depenia de les divises enviades des de l’estranger; avui dia, només 1/3. L’Equador de Correa s’ha girat com un mitjó i un amic meu, doctorat en Psicologia, ha tirat un currículum per aspirar a una feina en una universitat equatoriana. Veure per creure.
