El public relations Joe Clay coneix una secretària, Kirsten Anudsen, s’enamoren, es casen i tenen una filla, la Debbie. Joe beu sovint i arrossega pel mateix pendís la seva dona, que era abstèmia. El sentiment de culpa d’haver-la induït a l’alcoholisme corca la seva ànima.Un dia passa davant d’un bar i veu el seu reflex en l’aparador i en arribar a casa li diu a la Kirsten: vaig pensar, qui és aquest dropo? Aleshores vaig veure que era jo. I ara, mira’m! Sóc un dropo. Mira’t! Guaita’ns als dos! Ho veus? Som un parell de dropos!
Days of Wine and Rosesva ser dirigida per Blake Edwards el 1962, i l’any següent guanyà l’Òscar a la millor cançó –amb el mateix títol-, composta per Henry Mancini i Johnny Mercer. La pel·lícula és un drama tan cru i tan dur com la realitat. L’amor es veu sotmès a unes tensions extremes i els protagonistes es debaten com poden enmig de la tempesta que vol endur-s’ho tot. Les flors i violes només existeixen en els contes de fades. Dies de vi i roses, riure i córrer com un nen que juga a través d’un prat cap a una porta tancada. Una porta que diu “mai més” i que abans no hi era, diu la cançó. Vuit anys més tard, inspirat en aquesta pel·lícula, Bill Withers va compondre Ain’t no Sunshine, una cançó que ha estat versionada per més de 140 artistes i que sona a Notting Hill durant la seqüència on el pobre llibreter Will Thacker, ferit d’amor, camina pel mercat de Portobello Road durant les quatre estacions de l’any enyorant l’Anna Scott. No brilla el sol quan ella ha marxat, i aquesta casa no és la nostra llar cada vegada que se’n va … I ho sé, ho sé, ja ho sé!…, Hey, hauria de deixar-la estar, però no brilla el sol quan ella marxa, només hi ha la foscor de cada dia. Sempre l’arc tensat, sempre cercant el reconeixement i l’amor de l’altre.
Perquè al capdavall, què som els homes i les dones sense l’altre? El reconeixement del jo personal és principalment autoconsciència, però té cap sentit una existència sense el reconeixement dels altres i sense el nostre descobriment dels altres? Seguint els filòsofs del diàleg i del personalisme, i fent una paràfrasi paral·lela de la màxima cartesiana Cogito, ergo sum, podríem dir que Em sento reconegut per l’altre; per tant, sóc, existeixo. Si, la relació és tan constitutiva del nostre ésser que no som complets sense ella, no podem assolir la felicitat. Ho afirmen les quatre noies de Las Migas en la seva exquisida Perdóname luna: Que sabe la luna como yo me siento, si hasta la armadura se me ha puesto oscura de llorar por dentro… Sabe bien la luna que sin ti no vivo, que no puedo verte pero no te olvido!
Des de 1991 els U2 canten la unitat del gènere humà a One. Però no és la vella idea hippie de fem l’amor i no la guerra, anem a jeure junts i a fer el porret. Diuen que som u, però no som el mateix. Canten: Una vida amb els altres: les meves germanes i els meus germans. Una vida, però no som el mateix. Hem de sostenir-nos l’un a l’altre. I és que cal tenir cura de l’amor perquè la foguera dels sentiments, el torrent d’emocions i l’atracció biològica es marceixen. La flama esdevé escalf de brases. My darling, you were wonderful tonight, canta l’Eric Clapton. Em sento meravellosament, perquè veig la llum de l’amor en els teus ulls, i el més meravellós de tot és que no t’adones de tant que t’estimo. Certament, l’amor dels esposos és diferent a l’amor d’amistat -els enamorats es miren als ulls, els amics miren plegats en la mateixa direcció-, però en ambdós casosreclama fets concrets d’estima i donació per mantenir la brasa encesa. Re-novar l’amor és la fórmula gens màgica de l’eterna jovenesa.
C.S. Lewis, autor de les recomanables Cartes del dimoni al seu nebot i de les famoses Cròniques de Nàrnia, en el seu The Four Loves ens advertia que estimar ens exposa al patiment i al sacrifici d’una manera pràcticament inevitable, i amb sornegueria british reblava que és millor acceptar aquest risc perquè l’opció per eludir els perills de l’amor és no estimar, la qual cosa és un contundent sinònim d’infelicitat. El Boss ho relata amb la seva lírica trobadoresca a Thunder Road: El marc de la porta es tanca de cop, el vestit de la Mary oneja. Com una visió, ella balla al porxo mentre sona la ràdio… Ep! Aquest sóc jo i només t’estimo a tu. No em tornis a casa una altra vegada: simplement no puc enfrontar-me tot sol a mi mateix un altre cop.
L’altre és una necessitat humana. No està lluny de la realitat antropològica afirmar que és l’amor -a l’altre i a l’Altre- allò que dota de coherència i unitat la pròpia existència, mentre que la recerca sistemàtica dels propis desigs i interessos és una força centrífuga de la personalitat, del propi projecte vital i de la convivència. En Paul Simon i l’Art Garfunkel ho dibuixaven en la seva Bridge Over Troubled Water: Estic al teu costat quan els temps es posen difícils i no pots trobar els amics. Com un pont sobre aigües turbulentes em convertiré sota els teus peus. L’amor estotja una aparent paradoxa: quan hi manca és més fàcil lliscar dins l’esvoranc de la infelicitat i la desesperació; i quan ens esclafa alguna de les lloses morals o físiques amb què ens obsequia la vida, l’amor és un requeriment indefugible per reeixir. Segurament l’infern ha de ser alguna cosa semblant a la soledat: preguntin sinó a enRaskolnikov de Crim i Càstig o a la Paloma Josse i la Renée de L’elegància de l’eriçó.
Des de jovenets descobrim una de les poques evidències vitals: els qui resten al nostre costat en la desgràcia i en les dificultats són els qui ens estimen de veritat. Quan estiguis trist i amoïnat i necessitis la mà d’un amic, i res marxa va bé, tanca els ulls i pensa en mi…. Tan sols crida el meu nom i saps que, onsevulga que hi sigui, m’afanyaré a visitar-te, canta la Carol King a You’ve Got a Friend. L’amor és l’ingredient principal del plat combinat de la felicitat, però es pasta amb la donació, que comporta renúncies. Només s’assoleix per aquest viaró. Vull dir que no és una autopista o, si volen, és una autopista amb molts peatges cars. A Thunder Road Springsteen insisteix a la Mary: vine, agafa la meva mà; aquesta nit conduirem per assolir la terra promesa. (…) El meu cotxe és allà fora, si estàs preparada per fer aquest llarg passeig des del teu porxo fins el meu seient davanter. La porta és oberta però el viatge no és de franc.
I és que l’amor sense el gresol de l’esforç i el sacrifici és com voler una collita sense regar o com les roses sense punxes: impossible. A començaments del segle XVI el poeta Juan del Encina ho expressà d’una manera molt bella: Amor que no pena no pida placer, pues ya le condena su poco querer: mejor es trocar placer por dolores que estar sin amores. Al final de pel·lícula, en una dura conversa, Joe mostra a la Kirsten el camí per sortir-se’n: l’amor que es tenen. Però ella no s’hi veu amb cor. Després la Debbie pregunta: «Pare, tornarà a estar bé la mare?», li respon en Joe: «Jo ho vaig aconseguir, oi?».
Post scriptum.- Si teniu temps i ganes podeu gaudir de diferents vídeos que he seleccionat i escoltar les cançons a les quals faig esment durant l’escrit. Per accedir a l’enllaç directe heu de clicar sobre les paraules en blau. Per començar teniu la cançó Days of Wine and Roses original, cantada per Andy Williams el 1963, amb fotogrames de la pel·lícula, i un mini reportatge sobre el film, amb algunes escenes i comentaris.
De la cançó Ain’t No Sunshine us he posat unes quantes de les més de 100 versions que existeixen. L’original de Bill Withers del 1971, una interpretació molt personal i amb caràcter de John Mayer del 2010, una versió jazzística de Sting cantant amb bigoti i cabell l’any 1989, i una d’en Michael Jackson quan anava amb pantalons curts. Us poso també una notable versió bluesiana amb duo de la Tracy Chapman i Buddy Guy, i una altre del 1972 de José Feliciano, amb la seva inseparable guitarra i la seva prodigiosa veu. Acabo amb la seqüència de Notting Hill on sona aquesta cançó.
Vaig descobrir no fa gaire Las Migas: són unes noies que toquen magníficament. A tall d’exemple teniu aquesta esplèndida Perdóname Luna (per cert, paga la pena cercar al youtube l’havanera Vestida de nit interpretada per la Sílvia Pérez –que ha abandonat el grup- a Calella de Palafrugell el 2 de juliol passat).
He seleccionat una solvent versió en viu de One al meravellós Castell de Slane, a 60 Km al nord de Dublín, i l’Eric Clapton interpretant la seva Wonderful Tonight al Hyde Park de Londres el 1996. De Thunder Road us poso una bona versió en viu alMadison Square Garden de Nova York, que acaba amb un solo de saxo del recentment traspassat Clarence Clemons (Big Man).
Del Bridge Over Troubled Water de Simon & Garfunkel he escollit la versió del cèlebre concert de 1981 al Central Park, cantada només per Garfunkel perquè aquell parell es barallaven cada dos per tres a l’hora d’interpretar aquesta cançó. Finalment, de You’ve Got a Friend us he triat una excel·lent versió cantada per James Taylor, amb la Carol King al piano, al 1971, poc després que ella compongués la cançó i la edités al seu primer àlbum en solitari, Tapestry.
