Deu ser la crisi o potser que no m’hi fixo, però diria que aquest any hi ha menys Halloween que mai. És una festa que només s’entén al seu país d’origen, i tot i les simpaties que tinguem pels Estats Units d’Amèrica, no volem celebrar-la. Ja en tenim prou amb les nostres tradicions, i per aquí ens disfressem per Carnestoltes i mengem castanyes la vigília de Tots Sants. Poble mediterrani que celebrem vigílies!
A casa sempre hem celebrat –de forma tranquil·la, abans amb els pares i d’un temps ençà amb la colla– la Castanyada. A Mataró des del dia 28, festa de l’ermita marinera de Sant Simó, fins a Tots Sants, vivim una sèrie de jornades dolces: del sabre de brioix i massapà de Sant Simó fins al festival de color dels panellets passant per la indescriptible textura de les castanyes, preferiblement crues, que quan són torrades t’embruten els dits, la xarona dolçor del moniato i tot plegat ben paladejat amb el suau balanceig del vi bo. Aquesta és la meva Castanyada. No ens cal res més, la nit és llarga i la conversa flueix. Moscatell, castanyes, panellets, moniato, tot tardorenc faci el dia que faci fora.
Enyorem els nostres morts però no anem al cementiri quan toca. No ho he vist mai fer als pares. Preferim recordar ben sovint els nostres difunts que no pas anar a visitar els seus nínxols perquè ho diguin les floristes. En parlem, els recordem, els enyorem.
I posats a trobar a faltar per aquestes dates, no seria bo recuperar la tradició de representar pels entorns del Dia de Difunts el Tenorio? O potser som esclaus de prejudicis i fills de modes? Quin plaer seria tornar a sentir allò tan repetit, però tan fi, de “¿No es verdad, ángel de amor…?” Don Juan, Doña Inés, el Comendador… Ho compensarem amb l’òpera de Mozart. Però qui tornés a veure un Don Juan Tenorio!
