Fa uns dies estava tenint una trucada amb la consultora amb qui treballo des de fa uns mesos en projectes de Innovative Finance for Development, i em comentava que la situació a Nacions Unides, fins i tot en les agències que no tenen un gran dependència dels Estats Units, s’hi viu caos i pànic. Retallades i reestructuracions de pressupostos, centenars d’empleats que no saben què serà de la seva feina i dels projectes amb què estan treballant, congelació de noves contractacions, etc. No era la primera vegada que parlàvem de la situació actual a Nacions Unides, doncs hem estat treballant precisament per una de les seves agències en els darrers mesos. Però aquesta vegada, escoltant-la descriure els efectes de les polítiques de Trump i Musk en matèria de cooperació al desenvolupament, no vaig poder evitar pensar en que fa uns anys, el propi Musk es va comprometre a acabar amb la fam al món si se li presentava un pla d’acció i d’inversions, ja que com a home més ric del món disposa del capital per a fer-ho. Ara ell abandera una croada contra tot allò “woke” (que és bàsicament tot allò que li fa por i no entén) i el “desproporcionat pes de l’estat i despeses innecessàries”. Una croada que lidera al mateix temps que les seves empreses s’han vist beneficiades amb ingents sumes de capital en matèria d’ajudes, subvencions i contractes milionaris.
M’estalviaré definir què considero que és Musk (us ho podeu imaginar fàcilment), però sí que entraré a explicar-vos, ni que sigui fent cinc cèntims, què ha fet al capdavant de l’Agència DOGE en matèria de cooperació i ajuda al desenvolupament. Amb la infantil cantarella d’“America First”, Musk ha reorganitzat de forma dràstica i dramàtica la cooperació per al desenvolupament i ajuda humanitària nord-americana, aconseguint la quasi desintegració de USAID. Abans considerada l’agència de desenvolupament més important del món, la intervenció de Musk i acòlits com Peter Marocco ha deixat l’agència nord-americana quasi tocada de mort. La suspensió i/o congelament de programes especialment sensibles ja es fa sentir en els estats més desafavorits, i especialment, entre la població de risc (infants, malalts, desplaçats i refugiats, dones, etc).
Per posar-ho en context, aquest shutdown no és un simple ajustament administratiu; sinó que forma part d’una reestructuració àmplia i premeditada destinada a “racionalitzar la despesa”, eliminant sense cap mirament el finançament de projectes que “no serveixen els interessos centrals nacionals”. Com s’ha dit anteriorment, DOGE, el departament dirigit per Elon Musk ha estat clau en aquesta reestructuració, acomiadant milers de treballadors, deixant a tants d’altres sobre terreny sense cap informació sobre el futur dels seus projectes, i cancel·lant o congelant prop del 80% dels projectes.
Entre els projectes més afectats hi ha els de salut. Per exemple, la campanya de la vacuna contra la polio finançada per la Bill and Melinda Gates Foundation (BMGF) és un exemple clar del dany global causat per la congelació del finançament. Amb la retirada sobtada de l’ajuda provinent d’USAID, el projecte s’enfronta ara a un gap de més de $133M i serioses dificultats per a continuar la seva tasca de vacunació en països com Pakistan o Afganistan. Podria entendre que algun lector pensés que un gap de $133M és fàcilment superable per una fundació com la BMGF. No obstant, primer de tot, cal remarcar que la filantropia i el sector privat, tot i que poden impulsar enormement l’ajuda al desenvolupament, no han de substituir al sector públic en cap cas. I segon, que la feina de BMGF va més enllà del finançament de projectes per se, sinó que també té un important paper com a catalitzador de finançament per a projectes crítics a través de mecanismes com first loss guarantees.
En tot cas, els efectes en cadena d’aquestes retallades a USAID ja són palpables sobre terreny: clíniques de salut en zones de conflicte i regions remotes han tancat, subministraments mèdics per valor de centenars de milions de dòlars estan congelats, campanyes de vacunació paralitzades, i també programes agrícoles crítics per a la seguretat alimentària han quedat aturats, agreujant així encara més la situació de risc en comunitats ja especialment vulnerables.
Amb els EUA en retirada, és imperatiu començar a omplir el buit que USAID ha deixat. Alemanya, que ja és el segon major donant bilateral en termes absoluts a nivell mundial, està destinada a esdevenir encara més influent en el desenvolupament global. Res que ens hagi d’estranyar si tenim en compte que hi destina més de 24.000 milions d’euros anuals i tant GIZ (Agència per al desenvolupament) com KfW (Banc Nacional per al Desenvolupament) son actors amb una alta reputació i reconeixement mundial. Fins i tot si tenim en compte l’encaix dels nous pressupostos i línies de govern en les negociacions per al nou govern Merz, Alemanya té tots els números de ser el nou gran actor global en matèria de cooperació per al desenvolupament.
La resta d’estats europeus, lluny d’aplicar polítiques com la neerlandesa o britànica, que han començat a reduir el pressupost per al desenvolupament, haurien de fer un pas endavant decidit a omplir el buit deixat per USAID. Un pas endavant que s’ha de fer tant per compromís moral i humà, com pels beneficis que comporta a nivell de soft-power. I és que a més, ningú més enllà dels europeus (i Japó) està en condicions d’assumir aquesta responsabilitat, doncs desenganyeu-vos, la Xina està encara molt lluny de tenir cap paper comparable al d’Europa en matèria de cooperació per al desenvolupament. Si donem una ullada als majors donants d’ajuda bilateral, la Xina no és no que aparegui entre les primeres posicions, és que directament no apareix. Així, hem de ser nosaltres, el europeus, qui assumim la responsabilitat del context actual.
Aquest és un bon moment per a la Generalitat de Catalunya per continuar apostant per polítiques i línies estratègiques destinades a aconseguir destinar el 0,7% del pressupost total a cooperació. No obstant, sóc partidari de no obsessionar-se amb aquestes xifres i objectius, doncs tot i que sigui complicat, es poden aconseguir resultats amb un major impacte invertint menys. Fins ara l’ajuda al desenvolupament ha estat majoritàriament implementada a través de subvencions, préstecs i assistència tècnica; i Catalunya no és una excepció a aquest fet.
Però aquesta manera de procedir, aquest finançament tradicional és insuficient en el context global mundial si volem aconseguir arribar als objectius marcats per l’Agenda 2030, motiu pel qual l’ajuda al desenvolupament està també evolucionat amb diferents mecanismes, solucions i instruments que van des de la integració de capital privat, passant per inversions amb retorns econòmics, solucions orientades al deute públic, o instruments per a la resiliència i adaptació al canvi climàtic.
En altres paraules, amb els donants tradicionals retirant-se, la necessitat de generar més fluxos de capital destinats al desenvolupament, la combinació d’inversions del sector privat i contribucions filantròpiques, es preveu que el finançament innovador per al desenvolupament jugui un paper cada cop més crucial per assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). No us estranyi veure en els propers anys actors com JP Morgan, Black Rock o similars jugant un paper rellevant en la cooperació i ajuda per al desenvolupament. I per què no, potser la Generalitat podria plantejar-se iniciar algun projecte pilot en aquesta direcció, el context global i la situació del país ho permeten.
En tot cas, en conclusió, encara que la sortida d’Elon Musk del seu càrrec a DOGE en les properes setmanes pugui alleujar algunes tensions a Washington, que USAID pugui reconstruir la confiança perduda i assegurar de nou la seva pròpia continuïtat i la dels seus programes és una altra història. Aconseguir això serà quelcom més que complicat, especialment tenint en compte que l’equip del president Trump ja ha plantejat la possibilitat de reconvertir USAID en quelcom substancialment diferent i amb un altre nom. El forat deixat pels Estats Units obre la porta a una nova etapa que dependrà d’una major col·laboració multilateral, un major pes del sector privat, i la creació de noves estratègies i instruments financers. I com a europeu i català espero que el nostre govern estigui a l’alçada.
