Dèiem en aquest mateix editorial, tot just abans del debat al Congrés de la proposta de transferència de la competència per convocar referèndums, que el PSOE i tot seguit el senyor Duran presentarien la reforma constitucional com la gran solució històrica de la qüestió catalana. No cal anar gaire enrere per tenir l’absoluta seguretat que aquest camí és el dels que volen fer canvis aparents perquè tot continuï igual. L’estatut de 2006 és el perfecte exemple de l’última aposta frustrada per les mateixes raons polítiques que ho van ser en el passat i ho seran en el futur totes aquelles apel·lacions al diàleg amb qui no ens veu d’igual a igual sinó en un estatus subordinat, en el que ells acaben sempre decidint, jutjant i executant. Són els tres poders de l’estat els que juguen contra qualsevol intenció de pacte lleial: imposant majories a les Corts, fent decrets, reglaments i ordres ministerials desfavorables o, senzillament, deixant de fer les infraestructures que necessitem i, finalment dictant sentències que ofeguen les nostres aspiracions.
La imatge ombrívola del senyor Rubalcaba i el senyor Duran junts als passadissos del Congrés podria ser una foto en blanc i negre de dos personatges amb més de trenta anys d’ofici. L’ofici de mantenir-se en el poder. Que tot canviï perquè tot continuï igual. Ells també. La qüestió no és la catalana sinó senzillament fer bullir l’olla. Marejar la perdiu. I perdre tres generacions en el camí de la plenitud nacional, de la independència.
La reforma constitucional és la trampa que pretén dividir la societat catalana, és l últim pretext en el que s’agafen els encarregats del ‘Puente Aéreo’ per continuar fent de viatjants. És el seu últim recurs. Ni que s’hi acabés afegint el PP, no té cap credibilitat. Ni genera cap il·lusió. Ni la idea ni els que la defensen. Si podem decidir nosaltres perquè els hem de deixar decidir a ells?
