Fa uns dies vaig visitar el Museu i Memorial de l’Exili a la Jonquera. Una fotografia iniciava el recorregut de la visita, i a sota hi havia el lema “Exili: passat i present”. Em vaig quedar pensant la tristesa que genera pensar que a ple segle XXI i en el marc de la Unió Europea i de les Nacions Unides, encara avui visquem l’exili.
En un dels vídeos de la visita, una dona de 90 anys explicava com ella, de nena, va creuar la frontera amb el seu pare. Explicava:
“Quan vèiem els avions que passaven i gravaven amb càmeres les baralles nostres per agafar un pa entre tantes mans famèliques; la gent deixava caure el pa a terra per aixecar el puny. El que valia més era la dignitat que ens havien trepitjat i que no volíem deixar perdre. I això ho valia tot, absolutament tot”.
Mentre visitava el museu de l’exili no podia deixar de pensar en la marxa del president Puigdemont i de la consellera Ponsatí; però també dels companys de partit també consellers Toni Comín i Meritxell Serret. No podia deixar de pensar-hi, lluny de casa seva i la seva família i amics; com tampoc d’aquells que la Injustícia espanyola retenia tancats per pura venjança, inventant-se un relat de violència en un moviment que d’ençà de l’inici, sempre ha estat pacífic i democràtic.
Avui la llista d’exiliats s’amplia. L’amiga i companya Marta Rovira ha decidit exiliar-se abans d’acatar una justícia injusta, polititzada i no-independent a la política del PPSOE, tal com es descriu a tants informes internacionals. La Marta, en una carta plena d’emoció i tendresa, que ens ha arribat al més profund dels nostres cors, s’ha acomiadat de tots nosaltres, i fa camí cap a Suïssa, on també fa uns dies es va exiliar la diputada de la CUP Anna Gabriel.
Mentre escric aquest article, la llista de presos i d’hostatges polítics malauradament s’amplia. Es decreta presó sense fiança per a Turull, Forcadell, Rull, Romeva i Bassa.
Però tal com deia l’amic Cuixart, podran tallar les flors però no podran acabar amb la primavera.
És hora de sortir al carrer, indefinidament, i dir PROU.
ÉS HORA DE DEIXAR CAURE EL PA I AIXECAR EL PUNY.
Fins aquí hem arribat.
