A mesura que passen els anys, i l’experiència d’acumular vivències personals es fa molt gran, t’adones que saps més per la saviesa construïda i sobrevinguda, que per allò que vas aprendre o les veritats que et fan creure. I també t’adones que la convicció, la persistència i la voluntat de fer el millor són els valors que haurien de concórrer en qualsevol decisió.
Vet aquí que aquests dies estem vivint en un gran moment dels gestos polítics, i que cal reconèixer, perquè són molt importants per avançar. Ara bé: per fer política de veritat, de la que necessitem, no podem confondre rumors amb gestos. Els rumors són aquelles paraules buides dites expressament i intencionadament per generar una expectativa falsa, sabent que no es compliran. Els gestos són petites dosis d’optimisme palpable, que evidencien que les coses comencen a canviar.
Aquests dies, quan tot just el sol s’allunya més de nosaltres, però escalfa més, els gestos entre uns i altres són més freqüents. I encara que tothom està fent les seves reflexions internes, i puguin semblar dispars i contràries entre elles, el sol continua escalfant i allunyant-se dels rumors.
Ara, més que mai, és el moment de fer política, de dialogar, de seure i parlar, de consensuar i de sumar, i sumar. Tots som dispars, som diversos, som diferents, som nascuts aquí, i nascuts allà, som fills de moltes terres, i molts nets de camperols i comerciants. I aquí està la nostra riquesa, la nostra saviesa, el nostre gran valor. No posem en perill allò que ens identifica, allò que ens fa diferents i alhora únics, allò que tantes vegades diem: la diversitat és el nostre gran valor, encara que alguns la volen transformar en confrontació i fractura.
No desaprofitem el moment. Parlem, dialoguem, amb la cara ben alta per fer allò que ens han encomanat, però sabent que el gest portarà a la paraula, i la paraula portarà al fet, i el fet portarà a la realitat lluitada.
Aquests dies estem vivim moments de gestos, que són al meu parer prou importants: el trasllat dels presos polítics a Catalunya i la reunió entre els presidents Torra i Sánchez. Gestos impensables fa un mes enrere, i això s’ha de dir, i l’independentisme ho hem de valorar positivament.
És clar que l’apropament dels presos polítics a les presons catalanes és una obligació jurídica i de dret humanitari, i que el que volem no és que vinguin a Catalunya, sinó que surtin en llibertat, perquè no han comès cap delicte: ben al contrari, la seva única falta va ser permetre que el poble català pogués parlar. Sens dubte, el seu apropament és una bona notícia per dos motius. En l’àmbit personal, perquè les seves famílies podran gaudir de millors condicions per poder visitar-los i els fills podran gaudir molt millor de les seves mares i pares, i que es millori la dignitat de molta gent ja és una bona notícia. Però a nivell polític també és una bona notícia, perquè aquest gest evidencia que es mouen coses, que hi ha canvis de percepcions, i que comença el temps de la paraula, un temps que no podem desaprofitar: toca defensar la posada en llibertat dels presos polítics i defensar el mandat de la ciutadania.
L’altre gran gest és la reunió entre els dos presidents. Segur que aquesta primera reunió simplement serà una trobada quasi formal, amb l’intercanvi de posicionaments d’un costat i d’un altre, però d’aquesta en vindrà una altra, i de l’altra una altra, i d’això se’n diu dialogar per acabar negociant. No és un camí fàcil; qui s’esperava que construir un nou país fos fàcil? Qui s’esperava que ens deixarien anar-nos-en com si res? Però quan la paraula s’imposa, segur que vindran moltes més paraules, i aquestes s’aniran transformant en fets, i aquests fets animaran sumant, un a un, el que volem construir.
Per això necessitem els gestos, necessitem la paraula, necessitem el diàleg, necessitem la negociació. I perquè la “paraula del senyor de qualsevol diumenge” sigui factible, cal seure, parlar i sumar.
I la ciutadania compromesa, i la societat civil activa, ja sigui d’un cantó o d’un altre, hem d’explicar la capacitat del gest i de la paraula. Ara més que mai, deixant-nos de rumors absurds, és el temps dels gestos, de la distensió, de la paraula, del diàleg amb tothom, encara que amb alguns no ens agradaria parlar-hi, però parlem-hi també.
La nostra fita és construir un país millor, i això només ho podrem fer des de la convicció que podem fer-ho, però des del diàleg i des de la suma. Hem de ser-ne més, per ser més forts, perquè serem més veus, diverses, però més altaveus d’aquest canvi social que volem pel nostre país. No defallim, i parleu i parleu, per explicar en què consisteix la nostra bonanova, que no és altra que fer de Catalunya un país més just, igualitari i on tothom pugui tenir les mateixes oportunitats per prosperar.
Feu de la paraula el nostre símbol, i de la suma el nostre fet, i aconseguirem la nostra gran fita. Defugiu els elements identitaris banals, i a vegades absurds. Defugiu la confrontació, els elements que ens desuneixen. Trenqueu murs, travesseu els ponts, aneu i expliqueu la bona nova per on passeu, perquè potser a l’altra banda del riu, hi ha gent que ens espera. No menystinguem a ningú, sinó que sumem, sumem i sumem.
“Si només estimes els qui t’estimen, no estàs fent res extraordinari, perquè fins i tot els incrèduls ho fan. I si només fas el bé a qui et fa bé, que tens d’extraordinari? Fins i tot els pecadors ho fan! Estima el teu enemic! Fes-li el bé! Llavors la vostra recompensa és gran i estaràs actuant com un veritable fill de Déu, i potser ja no serà enemic teu, sinó còmplice de la teva veritat, que també serà la seva veritat”.
