Deia a la introducció del llibre ‘Tradicions patriòtiques catalanes’, de Joan Amades (Ed. El Mèdol, Tarragona, any 2000): “El Cant de la Senyera, l’himne de l’Orfeó Català, a partir dels anys 60 va fer les funcions d’himne del país. Probablement Catalunya és l’únic país del món, que pot dir que ha tingut un president, Jordi Pujol, empresonat per difondre una cançó patriòtica. Em refereixo als fets del Palau de la Música Catalana el 19 de maig de 1960, a partir dels quals fou detingut, torturat, i empresonat tres anys per organitzar la cantada del Cant de la Senyera”. No crec que en el món hi hagi hagut mai, cap president de govern “empresonat” per fer cantar un himne d’una massa coral.
Ara, assistint a la fi del règim pujolista, està sol i abandonat fins i tot pels seus propis militants. Li fan tornar la medalla d’Or de Barcelona, mentre que la Cristina Borbó de d’Urdangarin segueix posseïnt-la. Catalunya és un país estrany,de dicotomies. El 1931, quan es va foragitar els borbons per segona vegada, el crit fou “Visca Macià, mori Cambó!”. Ara els Pujol són uns empestats socials, uns marginats, abandonats per tothom i en vies de ser processats judicialment i al punt de mira dels inspectors d’hisenda espanyols.
Vull una Catalunya lliure i independent, oberta a la reunificació de tots els Països Catalans [Catalunya, La Franja de Ponent (a l’Aragó) , Catalunya – Nord (Rosselló, Capcir, Vallespir, Conflent i Cerdanya Septentrional), País Valencià, les Illes Balears i Pitiüses, la ciutat de l’Alguer a Sardenya, el Principat d’Andorra i la comarca del Carxe (a Múrcia)].
Ara, la vull lliure de personalismes i dirigismes messiànics ni conductors com Castro, Mao o Oliveira Salazar.No ens calen polítics catalans com fou l’irlandès Charles Parnell. Vull una Catalunya lliure que sigui capaç de perseguir a tots els lladres, corruptes, defraudadors i xoriços, siguin quins siguin els seus càrrecs o cognoms. A l’Estat català no hi ha d’haver “patent de cors” per ningú.
