Per Pol Escudé
Entre naus industrials, un parc de terra i cases atapeïdes, en un racó del Prat de Llobregat s’hi troba un senzill edifici, una antiga escola, que ara és seu d’una iniciativa de suport, aprenentatge i orientació de joves: el projecte Saó-Prat. Aquí he conegut dos religiosos: la germana Isabel, concepcionista, i el germà Marcelo, marista. Ells, entre altres religiosos i treballadors, es dediquen a rescatar joves que viuen sense expectatives, molts amb baixa autoestima i sensació de fracàs en bona part dels seus projectes vitals, cosa que segurament els aboca a viure en situacions d’alt risc. Sobta saber que es tracta d’una iniciativa en l’àmbit de la caritat catòlica perquè no n’hi ha cap signe visible –ni en el centre ni en els religiosos–, però al llarg de la trobada apareix clar aquest esperit profundament cristià infós en les seves vides, motivació última d’aquest projecte.
Aquests i altres religiosos de les ordes teresiana, marista i concepcionista –residents als barris de Sant Cosme i de Sant Jordi del Prat– es reunien per pregar plegats ara ja fa deu anys. Ben sovint en les seves oracions demanaven pels joves dels seus barris, molts dels quals seguien un mateix patró: nens amb problemàtiques que a la joventut se’ls agreujaven i acabaven en situació de risc.
La germana Isabel cita l’Apòstol Jaume per recordar que “la fe ha d’anar acompanyada d’obres” i és així que davant la idea i l’oportunitat de traslladar en fets aquestes paraules i dur a terme una obra amb els joves van convocar als seus superiors jeràrquics per demanar-ne el parer, i foren receptius tot encoratjant-los. Emprendre aquest projecte va ser fruit d’una voluntat ferma, que va fer-lo anar creixent al llarg del temps. Es començà passant de fer reforç educatiu a establir un ‘centre obert’, seguint amb la creació d’un recorregut formatiu pre-laboral. Davant diverses dificultats pel rebuig a poder fer formació i pràctiques alhora crearen una empresa d’inserció laboral, per donar possibilitats reals de formació i oferir als joves la possibilitat de treballar. Això té la capacitat de motivar-los en una nova dinàmica, lluny d’assistir només a classe. Entre les activitats que es desenvolupen a l’empresa d’inserció hi ha dues línies formatives: la de ‘disseny gràfic’ i la de ‘reformes i manteniment’. En aquesta empresa han rescatat la figura dels antics aprenents, que es formen i treballen alhora amb l’ensenyament d’un professional: així es pretenen trobar motivacions i retrobar autoestimes.
Al començar aquesta experiència, expliquen, també hi havia dificultats amb els mateixos joves, que “moltes vegades renunciaven a contractes de treball per por a sortir del barri. El carrer que separa el barri és una muralla psicològica important. Molts no han sortit mai perquè dins són forts i si hi entres fins i tot se’t poden encarar però fora se senten vulnerables. ‘Es que me están mirando’, diuen, i això els produeix una situació de bloqueig. En col·laboració amb l’escola-institut, els qui venen aquí [al local] ho fan caminant des del seu barri, de manera que aquest ‘venir caminant’ és plantejable com un espai educatiu, un recorregut formatiu”.
El marista explica que per poder fer camí endavant, ha de “comptar amb Déu” i que “cal ser mans, peus, ulls i cor de Déu, i deixar-se tocar per Ell, cosa que xoca molts cops amb gustos, tendències, dinàmiques d’un mateix. Així és com hem d’entendre el sacrifici”. En relació a aquestes dificultats, indica com creu que “la figura del dimoni és la de totes aquestes veus que arriben i fan que et paralitzis i t’ensorris”. Per això remarca la importància que té “també un treball d’interioritat”.
Una de les notes de la nostra època sembla que és la creixent secularització, que fa que fins i tot a l’interior de l’Església s’hagi llegit la figura de Jesús des del materialisme, com si fos un ‘Ché Guevara’ o només un ‘home bo’. Aquest és encara un perill. En la conversa que mantenim, alerten els religiosos com “Crist es pot convertir en una idea, un projecte revolucionari. Ja l’hem convertit en moltes coses excepte en el que És. El perill és quedar-nos amb una imatge. Ell no fa una proposta política sinó que allò que vol és canviar els cors de les persones i és a partir d’aquí que es canviaran les dinàmiques socials. L’utopia de la caritat ve de l’Evangeli”.
Avui, en que sembla que un dels valors més perseguits és el de la igualtat, aquesta és exaltada i feta ideologia: l’igualitarisme. Això no obstant, la solidaritat com a expressió ètica de l’igualitarisme no és equiparable a la caritat perquè aquesta última habita en el cor i no en les obres, que únicament en són prova. En relació a la caritat explica el religiós que “en l’Apocalipsi, a la carta als cristians de la ciutat d’Efes se’ls diu: és admirable tot el que fas, com cuides els orfes, les viudes, com actues, però tinc contra tu que no tens l’amor que tenies abans, no saps per què obres. –I segueix– El text d’aquesta carta em ve de tant en tant a la memòria i em pregunto: Quin és l’amor que tenies primer? On és el teu amor? Està pur? L’has desvirtuat?”. La caritat, doncs, no és merament repartir diners entre els qui ho necessiten, és la verdadera estima i apreci, de la que en brollen les obres.
Crist no va baixar del Cel per dir que donéssim diners a l’Estat amb impostos perquè aquest els repartís, sinó que va venir a canviar els cors. Sembla evident que, sense aquesta ‘utopia de la caritat’ acomplerta, certa coacció de les lleis és necessària, i que cada vegada es fan necessàries lleis més complexes. Però, com acaba sentenciant el germà marista, “no podem renunciar a l’utopia evangèlica: Aquest és el repte”.
