El procés independentista ha mort, Antón Costas dixit. El savi professor afegeix que el funeral serà llarg perquè el ritual compleix una funció important. Procés, Mort, Funeral, Ritual. És una afirmació rotunda, discutible i desafortunada. Una de les coses que ara es discuteixen dels rituals dels funerals és si les flors artificials es poden interpretar d’una mala manera com mandra, deixadesa, una manca de valoració i àdhuc una manca de respecte pel mort i per la seva família. Les flors naturals en un funeral llarg poden ser un problema. A un funeral que dura molt el que es pot podrir fa angúnia. El que no diu el savi de Vilatrista que és Antón Costas Comesaña és si el mort ja ha estat enterrat, qui ho ha fet i a on l’han posat, o si encara no s’ha enterrat pas. L’omissió és imperdonable, perquè un funeral llarg sense enterrar el mort pot arribar a ser molt i molt desagradable.
S’ha passat del suflé al funeral. El suflé era una imatge que derivava del menyspreu: això que ara fa tan de soroll no pot durar gaire, sembla qui sap quina cosa, però no us amoïneu pas: es desfarà, baixarà. La mort del procés com a dictamen és més tètric, és àdhuc violent: donar per morta alguna cosa hom pot pensar que amaga desitjos de la seva absència, pels mitjans que siguin, naturals o artificials. Qui parla de suflés menysprea; els que parlen de mort volen matar. Maten en el desig, que és on comencen totes les violències. Antón Costas Comesaña és d’aquells savis que es passen la vida pontificant perquè creuen que saben millor que ningú què és la realitat. És un dels que ara parlen molt d’un concepte tan fosc, sospitós i alarmant com populisme. Segons Costas, el procés ha estat fruit d’un sector acomodat i sosté que Puigdemont menysprea les elits, com fan els populismes. Un dia ens haurem d’entretenir amb el populisme; pot ser un -isme inventat per les elits quan no els agrada el que el poble fa. També cal parlar de les elits a les quals Antón Costas creu pertànyer.
Repassar bé el vocabulari polític és un exercici sa. Si volem aclarir-nos sobre la naturalesa de l’amuntegament humà cal fer excursions amunt i avall a l’entorn dels termes que el descriuen. Cal descriure la seva estàtica i la dinàmica, és a dir, la força i tendència dels seus canvis. Hi ha un tercer pis ‘en la realitat’ dels amuntegaments: els comentaris ciutadans sobre aquesta dinàmica en relació entre els exponents de la seva diversitat, que ben sovint és polèmica. Hi ha el que hi ha, cap on es va i com es parla. Antón Costas parla del que hi ha i d’on ell no vol anar ni deixar anar a ningú i on d’altres sí que ho volem. No ho ha entès encara? O és que vostè és dels botxins i ens vol morts? No es fan pas funerals pels vius. Un detall.
