A una democràcia que no estigui en liquidació com la nostra, els governs cauen quan perden el suport parlamentari i/o són incapaços d’aprovar pressupostos.
La condescendència i el desvergonyiment amb què el PSOE s’ha pres el trencament de Junts és insultant.
Abunden els exemples de com se’ns furta la democràcia. El finalment dimitit president Carlos Mazón arrapant-se al càrrec al País Valencià, malgrat tantíssimes morts a la seva consciència. Tampoc no passen la prova del cotó fluix els 2 anys de govern dels 33 diputats d’Esquerra Republicana al Principat. El PSC 155 aprofità l’avinentesa per coure ERC a foc lent en les seves pròpies inconsistències, donant-li peixet, tot aprovant al MHP Aragonès un pressupost que traïa la majoria independentista que l’investí.
Ens urgeix corregir aquesta deriva bananera, per a assegurar el nostre benestar present i futur i recobrar opcions de guanyar la independència. La involució democràtica sempre va acompanyada de degradació socioeconòmica.
Fa tres dècades, els politòlegs nord-americans Steven Levitsky i Lucan A. Way van llançar el concepte d’”autoritarisme competitiu”. Vegem.
En una democràcia, el poder executiu i legislatiu provenen d’eleccions lliures i justes, en les que hi poden participar pràcticament tots els adults. Els drets polítics i llibertats civils dels ciutadans hi estan garantits, com la llibertat d’expressió, de premsa i d’associació. Els representants electes poden exercir les seves funcions ordinàries sense interferència d’altres autoritats.
A un sistema amb autoritarisme competitiu s’hi celebren eleccions regulars sense fraus massius. Ara bé… els que manen abusen impunement dels recursos de l’Estat i neguen a l’oposició un accés equitable als mitjans de comunicació públics. Assetgen i deslegitimen els candidats opositors i/o els seus seguidors, fins i tot amb empresonaments, exilis i inhabilitacions. En alguns casos, arriben a manipular els resultats electorals (com per exemple la llista oficial d’eurodiputats electes). Els periodistes crítics amb la línia del govern poden patir espionatge, amenaces o assetjament.
Un règim híbrid així no arriba al nivell d’autocràcia perquè no viola les regles democràtiques de manera frontal, sinó que co-opta, pressiona, assetja, difama i persegueix més o menys subtilment. Els mitjans de comunicació independents són discriminats quant a publicitat institucional i subvencions, i sotmesos a controls tributaris arbitraris i altres formes de pressió per a atemorir-los. Recordem com Vilaweb i El Punt Avui han denunciat freqüents inspeccions fiscals. El Punt Avui, a més, demandà la Generalitat presidida per Pere Aragonès a causa de la inexplicable relegació a què se l’ha sotmès, tant en la inserció de publicitat com en subvencions.
A l’Estat espanyol la cúpula del sistema de Justícia està indegudament condicionada pels dos grans partits espanyols, que “arreglen” el CGPJ i Tribunal Constitucional en una tarda. A la vegada, el poder judicial s’immirceix en política i usurpa competències de l’executiu i legislatiu. Les competències de l’ensenyament del català les exerceix il·legalment el poder judicial en lloc del Parlament de Catalunya, a qui també li ha arrabassat la llibertat d’expressar-se sobre la independència i la Monarquia.
El 155 castigà el Diplocat amb la liquidació per haver estat massa eficaç en la promoció internacional de la independència. No se’n va refer mai, fins que el govern d’ERC en minoria l’acabà de rematar: n’eliminà la prestigiosa marca tot rebatejant-lo amb l’innocu “Catalunya Internacional”. Ara fa conferències sobre canvi climàtic i feminisme.
La bona notícia és que, malgrat tot, els amants de la llibertat tenim agència. Hi ha eleccions, hi ha la Generalitat, alcaldes i diputats. Levitsky i Way expliquen que, encara que en l’autoritarisme competitiu es pot arribar a tancar parlaments, el règim sap que això li costa reputació internacional. (La incomoditat de la Unió Europea amb el 155 ho il·lustra).
Qui vulgui la independència ha de votar sempre. Hem de fer ple ús dels pocs drets democràtics que tenim. Abstenir-se significa validar l’status quo.
Un govern amb tendències autoritàries instrumentalitza els mitjans públics, però la premsa lliure encara hi té espai malgrat totes les restriccions, com és la llei mordassa. De fet, si la ciutadania és prou madura, els intents de manipulació de l’opinió pública es poden capgirar contra el govern.
Tot aquest engranatge d’opressió de baixa intensitat és inherentment inestable. Mantenir la façana democràtica per a què la persecució sembli legítima a ulls propis i forans no és tasca gens fàcil. Espanya ens escanya amb mans de fang.
Hem de poder demostrar i explicar al món que els atemptats del 17-A de 2017 foren terrorisme d’Estat per a mirar d’aturar l’1-O.
L’autoritarisme competitiu contra els catalans resulta encara més escandalós perquè som una minoria en teoria protegida per l’article 2 del Tractat de Lisboa i la jurisprudència europea, un Grup Objectivament Identificable de ciutadans de la UE al qual l’Estat espanyol i la Comissió Europea tracten com a ciutadans de 2a. A Brussel·les saben del cert que Espanya fa coses lletges amb els catalans, però pensen -erròniament- que amb temps i pressió discreta el “problema” desapareixerà.
Una democràcia de veritat ha de ser el nostre objectiu immediat i inajornable. Si aconseguim que se’ns respectin els estàndards europeus als que tenim dret, obtindrem la independència.
