A part de polítics que facin realment política, és a dir, que es preocupin del bé comú i dels interessos generals, la política necessita persones guiades per principis ètics. Cal tornar al discurs clàssics de les virtuts humanes. Així també es pot prestigiar la política. La política no pot restar sempre de la banda dels poderosos, sense més arguments que el poder, sinó que ha de prendre postura per la transformació social a partir de la definició del bé comú. La política és una activitat al servei de la transformació social, ja que pretén corregir allò que es considera millorable. Aquesta tasca no correspon només als autoproclamats “progressistes”. Si hi ha polítics que no fan política perquè no se n’ocupen del bé comú, també trobem “progressistes” que només pensen en ells mateixos, en el seu sectarisme de partit, o que pretenen beneficiar-se del fet de formar part d’un col·lectiu que es considera immune a la crítica, bategats per un nom sagrat i intocable. Em sembla ignominiós emparar-se en un nominalisme superficial, que porta a la defensa d’una superioritat moral de les seves propostes, només per definir-les com a progressistes. Davant d’aquest majúscul sectarisme, entenc que la política basada en els paràmetres humanístics ha de propiciar ni més ni menys que bons polítics i bons ciutadans.
Com va dir Ryszarsd Kapuscinski, primer de tot s’ha de ser bona persona, i després es pot ser un bon professional, un bon periodista o un bon polític. Tot i que considero que la política no és una professió ja que tot en la vida es troba travessat per la política, aquesta asseveració em sembla de total actualitat. És important propiciar una educació que permeti un desenvolupament humà integral, en el que tinguin protagonisme els valors que generen convenciment, tolerància, diàleg, sensibilitat. L’educació ha de ser una de les prioritats de l’acció política, centrada en el conreu d’actituds humanes positives. D’altra banda, els ciutadans han de rebre una educació cívica que els hi permeti gaudir de la consciència dels seus drets però també dels seus deures envers els altres.
L’ideal democràtic és deutor del foment de les actituds cíviques, i en especial d’una: no hi ha res més democràtic que estimar els altres i el país del qual en formes part. En la terminologia de l’enyorat bisbe de Solsona, Antoni Deig, ens podríem preguntar retòricament si potser El nacionalisme és pecat? Tampoc ens aniria malament, en l’actual conjuntura política catalana, plantejar-nos que necessitem polítics cultes de debò, preocupats per la seva formació humana i amb sensibilitat. I encara diria més, avui em sembla urgent fer avançar la democràcia, a partir de valors i principis ètics mínimament compartits, tot superant una partitocràcia que ens ha segrestat la democràcia, tant per la deficient representació política (llistes tancades i bloquejades) com per la baixa participació (desafecció i abstencionisme). Avui hem de tornar a plantejar la democràcia des dels seus fonaments, i el govern del poble ha de tenir present el poble que tenim, les persones concretes que en formen part i quina és la identitat del demos. Per això, em sembla de molta urgència fer-nos una altra pregunta: avui tenim democràcia com a sistema polític que es legitima per un ordenament constitucional i unes eleccions populars, però no sé si hem acabat d’integrar en les nostres consciències la concepció democràtica. Dit d’una altra manera, el sistema polític democràtic necessita ciutadans demòcrates per a funcionar plenament i no ésser una pantomima. La democràcia no pot esdevenir un mer procediment articulador de la governabilitat conjuntural. Cal atendre a la fonamentació ètica de la democràcia, que permeti elevar la qualitat dels ciutadans, per a que siguin més actius i responsables, a partir de llur consciència de pertinença comunitària. En definitiva, com ha escrit Michel Wieviorka, al seu assaig La Primavera de la política, un dels problemes actuals més greus –com podem observar a casa nostra- no es tant la crisi de la democràcia representativa, com saber copsar la reformulació d’allò polític en el complex mon global d’avui i en el context del relativisme moral.
