Els detractors del sistema electoral per elegir les corts espanyoles tenen ara la possibilitat de denunciar les seves mancances. Intentar formar govern amb unes forces tan dividides i antagòniques en el si de la pretesa coalició progressista es garantia de futura inestabilitat. I la dreta no suma. Punt i final. Per això, tot i que sempre les situació polítiques poden canviar, tot fa preveure unes noves eleccions. Mentre tant, els detractors de la pròpia democràcia poden literalment fer l’agost denunciant la pantomima de negociacions creuades amb intencions diverses ( per exemple no perdre electors en una nova votació o no donar missatges equivocs que puguin ser mal interpretats per l’electorat).
Sembla a priori que res d’això no està passant i que tothom espera resignat que els tempos incerts de constitucions de meses, designació de possibles candidats i eventuals pactes puguin anar configurant un pobre espectacle de desencontres i retrobades més o menys mediàtiques però sense futur.. El cert és que votar és un privilegi que caldrà repetir tantes vegades com calgui. No existeix una formula electoral perfecta que garanteixi representativitat, agilitat i justícia en els resultats. El cert és que el govern de majories formades a partir de pactes és el sistema menys violent per imposar idees i actuacions polítiques. La recerca del consens és un deure i una obligació que malauradament pot dur a la paràlisi, com per exemple el famós nou aeroport de BCN.
La democràcia és una eina política que obliga en permanència a pactar. De fet quan vivim estem també pactant constantment amb entorns canviants, amb situacions personals sempre sotmeses a l’atzar malgrat no ens agradi , amb la nostra pròpia evolució física, mental i espiritual. Aquell que vulgui quedar-se o pretendre estar vivint una estabilitat permanent cau en el greu perill de construir una falsa realitat al seu voltant. Per això no li podem demanar a la política el que no vivim com a persones.
La conclusió a què arriben els primers grans pensadors polítics Aristòtil i Plató, és que la bona política, com la bona vida, és la què es fa pensant en el be col·lectiu. D’aquí a saber què és el be col·lectiu ( i personal) , hi ha milions de pàgines escrites des de que els primer Mestres grecs ens van il·luminar. Cadascú de nosaltres intentem escriure la nostra amb un dia a dia a vegades engrescador, d’altres exasperant. Però només en democràcia, i encara a vegades massa pendents de lo políticament correcte, podem expressar lliurement el què pensem que és el be. Tot i que sovint hi ha poc consens sobre el be ( allò que cal fer i pensar per ser bona persona i ajudar a tothom a viure be), hi ha prou consens sobre el mal. Assassinat i violència son el mal. Poca gent sap que en teologia catòlica, hi ha consens es determinar que el l’infern existeix i el creen els homes aquí a la terra. Lo del cel és molt més complex.
Crec que ens toca viure aquest període d’ inestabilitat democràtica amb paciència i agraint a tots els nostres polítics que no caiguin en temptacions totalitàries. Ara, també estaria be que hi posessin una mica més d’ imaginació i no intentessin esgotar la nostra paciència, quasi infinita amb tanta tonteria mediàtica. Una mica de silenci mediàtic tampoc fa cap mal. Que els electors traguem amb quasi tot, però apreciem en general moltíssim la claredat, la brevetat i la sinceritat. Encara que no ho sembli, tots tenim una relació amb el nostre vot molt clara. Podem deixar de votar per pesats.
