He obert la meva antiga Enciclopèdia Catalana i cercant democràcia he trobat el següent (volum 6, pàg. 115) :”Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l’elecció dels governants”. Unes pàgines més enllà, concretament a la 254, la definició del concepte dictadura diu més o menys això: “Forma política que pot arribar a utilitzar l’estat com a instrument per posar en mans de la classe dominant els mitjans per esclafar la resistència dels seus enemics”.
Vist des d’aquesta perspectiva, sembla evident que els partidaris d’un sistema dictatorial haurien de ser clarament antidemocràtics, ja que es tracta de dues formes de govern totalment oposades. Però no cal ser un setciències per adonar-te que la cosa no funciona d’aquesta manera.
Avui en dia, quan tornen a aparèixer els fantasmes del que s’anomena l’extrema dreta més furibunda (que de fet no havien marxat mai), ens adonem que poden reeixir precisament perquè estem en un estat democràtic. Bé, tampoc cal exagerar perquè a la democràcia espanyola sempre li ha faltat un bull, però per fer la comparació ja ens serveix.
La pregunta és senzilla: què hauria passat si en aquest moment l’estat espanyol fos un model dictatorial oposat a la mentalitat pseudofeixista d’aquests nous cantaires del “Cara al sol”? Doncs de ben segur que en quatre dies els dissidents haurien desaparegut, tancats a les garjoles més sinistres o quelcom pitjor, de la mateixa manera que la dictadura franquista instaurada ara fa vuitanta anys, va “posar en mans de la classe dominant els mitjans per esclafar la resistència dels seus enemics”.
Si analitzem l’actualitat dels diferents estats del món, podem comprovar clarament que el naixement de partits polítics o grupuscles prodictatorials, tenen lloc precisament en els estats que presumeixen de governs democràtics. És clar, doncs, que la democràcia resulta ser la principal aliada dels no-demòcrates, perquè aquesta doctrina política que “defensa la intervenció del poble en el govern i en l’elecció dels governants” és la que permet la seva proliferació sense pràcticament cap límit. O això és el que sembla almenys en el govern de les Espanyes.
L’altra pregunta que cal fer en aquest malson dins de l’escenari polític (i també social) és per què una part de la gent del poble és capaç d’adoptar aquestes doctrines que, per exemple, consideren la dona com un ésser de nivell inferior, neguen el genocidi jueu o els camps de concentració franquistes, propugnen la xenofòbia més absoluta, plantegen l’eliminació de drets bàsics o volen acabar amb tots aquells que no pensin com ells. És a dir, el clàssic “o conmigo o contra mí” que tots pensàvem oblidat per sempre.
La justificació la podríem trobar en el fet que molts d’aquests partidaris del nou feixisme són descendents directes d’aquells que es van carregar la legítima República o bé ningú els ha explicat (o no han volgut escoltar) el que realment va passar aquí a la dècada dels trenta fins els setanta.
Així doncs, tal vegada caldria canviar les nostres prioritats i estar més pendents dels membres d’aquesta nova pandèmia que utilitzen sense cap mena de vergonya la llibertat que els proporciona la democràcia precisament per anar contra ella. Malauradament, si creiem que desapareixeran sense fer res, com una al·lèrgia de primavera, estem molt equivocats.
Democràcia per a no demòcrates.
